Contra la democràcia

El bestiari popular, heretat de la mitologia fantàstica medieval, manté tota mena de combinacions que ens semblen impossibles. Aquest estiu, de festa en festa, les podem repassar totes. Des de la malvada víbria –drac de prominents mamelles, bec d'àliga, ales de ratpenat i urpes–, al basilisc –rei de les serps, però amb potes, plomes i bec de gallina i ales espinoses, nascut de la sang de Medusa. A més, és clar, de mulasses, dracs, guites, cuques feres, cavallets, gallines, lleons, camells, àligues, cabres, óssos, mussols, morenes i fins i tot insectes, que a Sant Sadurní recorden el tràngol de la fil·loxera. És clar que al ritme que portem no seria estrany que aviat vegem també entre els elements festius el mosquit tigre. Una de les combinacions que tenim més presents aquests dies, i que segons com i on sigui la fiblada ens pot acabar transformant en un ésser mitològic i monstruós a nosaltres mateixos.

Amb tot, l'insecte més il·lustrat és Gregor Samsa, el viatjant del relat de Kafka que es desperta convertit en un insecte monstruós. La metamorfosi que experimenta m'ha recordat l'arrencada del nou espectacle del dramaturg Esteve Soler, Contra la democràcia, en què una criatura acabada de parir, una aranya, de fet, es menja els seus pares. És la torna de la fam de Saturn. A Contra la democràcia –que es pot veure aquest mes a la sala Beckett de Barcelona–, Esteve Soler i el director Carles Fernàndez s'abonen en set situacions de guinyol. I fa por és clar. Esborrona veure una ciutat esdevinguda terra cremada, sota la temptació d'anar fent eleccions fins a obtenir els resultats desitjats. Impacta sentir que “en el fons, la democràcia és tan profitosa com McDonalds. Poques franquícies han adquirit tant prestigi, difusió i fiabilitat com aquestes dues”.

Esteve Soler va escriure Contra la democràcia a Grècia, on va agafar cos també la democràcia i on tanta contestació tenen les mesures d'ajustament. Aquí no ens hem quedat enrere en la indignació i tant el nou alcalde de Barcelona, Xavier Trias, acollia la seva veu crítica, com Zapatero, en el debat de política general, va tenir paraules d'afecte per als acampats. De ben segur que el seguici popular forma part del nostre model de convivència. A veure qui es cruspeix a qui.