Negre sobre blanc
Un dels trend topics més emprats darrerament en nombrosos articles que he pogut llegir en la premsa diària és que “cal parlar d'immigració”. Afirmen, els que així argumenten, que la progressiva ascensió de partits amb un ideari xenòfob es deu al seu discurs polític. En canvi, al meu entendre, els actors polítics que defensen posicions racials faciliten l'expressió d'un sentiment contrari a l'alteritat, però, i aquí rau el desacord, amb independència del seu discurs. Ras i curt: el discurs vol ser l'empara d'una ràbia prèvia que s'expressa per mitjà del vot.
Per tant, el que realment importa és tenir on agafar-se a l'hora de manifestar una emoció. Cal, doncs, un discurs teòric que justifiqui l'absència de raó. No hi fa res si es tracta de romanesos o africans: la qüestió té a veure amb la fonamentació de la por atàvica dirigida de manera indiscriminada cap a la diferència. Hi ha qui pensa que s'ha de parlar d'això i estudiar propostes. A fe que cal fer-ho, deixant clar que un dels objectes d'estudi hem de ser nosaltres, en el benentès que, en aquest cas, faig referència a la població nadiua –terme ben difús, atès que avui hi ha milers i milers de nois i noies que ja han nascut al nostre país, catalans de ple dret, fills de la denominada “nova immigració”.
Perquè, posats a parlar, quan deixes de ser un immigrant? Quan tens el permís de residència? Quan obtens la nacionalitat? Quan parles l'idioma del país? Quan han passat deu anys? Quan t'integres en una colla castellera? O potser mai, ja que el teu color de pell sempre et delatarà i tant se val que hagis nat al país, perquè en el fons el prejudici –desproveït de raó– pot més que la consideració racional de l'Ésser –aquella noció tan kantiana– com a única mesura vàlida? En aquest sentit, cal tenir en compte les actituds discriminatòries que els fills adoptats, catalans de ple dret, pateixen cada cop més sovint per motius racials.
Parlem, doncs, d'immigració. Però juguem-hi tots i siguem així mateix part activa del debat. Parlem, per exemple, d'integració. Sobre aquest punt hi ha qui opina que l'immigrant no s'integra. Dit així, però, en línies generals, això no ens diu absolutament res. Sense oblidar que qui s'expressa tan folgadament oblida el paper de la societat d'acollida. Abans, però, què representa integrar-se? Quina és la mesura objectiva que qualifica el grau d'integració real? En qualsevol cas, cada dia observo casos d'integració, ja sigui aquesta idiomàtica, social o laboral. I és que potser s'analitzen en excés determinats fenòmens polítics en detriment de la ingent tasca silenciosa d'aquells que treballen amb el ferm propòsit d'integrar-se. I tanmateix, cal advertir que la plena integració és un fet intergeneracional i que mai no s'esdevé immediatament? Que el procés és en si mateix un repte i no només un problema?
D'altra banda, si parlem d'immigració haurem de tractar de la llei d'estrangeria. I d'aquells articles –7, 8, 11, 16-19– que entre d'altres conculquen sense embuts la Declaració Universal de Drets Humans –en els seus articles 1, 16, 20, 21 i 23– ja que, llavors, en parlar de drets i deures ho estem fent des de la asimetria, en tant que per a l'immigrant sense regularitzar els drets costen més que els deures, cosa que dificulta llur integració, alhora que viola l'article 29 de la mateixa Declaració Universal, que diu: “Tota persona té dret a uns deures envers la comunitat...”, des de la comprensió que els drets desemboquen en deures i això és, precisament, el que ens fa políticament lliures.
Parlem, sí, d'immigració. Però entrem de ple al cor mateix de la disputa. I fem com Simone Weil, qui deixà l'activitat docent per entrar a treballar a la fàbrica i així poder conèixer de primera mà l'opressió de la classe obrera; hem de baixar a la fàbrica i treballar braç a braç amb l'immigrant explotat: tan sols així podrem parlar amb coneixement de causa.
