Història i ètica

Cal prendre mesures per superar la crisi econòmica. No en tinc cap dubte. És feina dels polítics, però la societat civil no es pot estar de braços plegats. Per retrobar un equilibri que molts hem perdut, recomano que repassem la història i que exigim un comportament ètic. M'explico.

Els coneixements històrics permeten que ens posem en el lloc que ens correspon. Hi ha afirmacions radicals que no s'aguanten: ni el català està moribund, ni estem en el pitjor moment econòmic, ni hem perdut tanta pistonada. Fa 25 anys –el 1986–, l'atur a Catalunya va ser del 21% de la població activa, i havia baixat amb relació als anys anteriors. Aquell any, els preus al consum, que serveixen per seguir la inflació, es van apujar més del 8%. En el sector industrial, les últimes grans fàbriques tèxtils van tancar. Terrassa, Sabadell, la conca de l'alt Llobregat eren deserts industrials i es demanaven quin futur tindrien. En el sector financer, Caja Madrid va desembarcar a Catalunya i va obrir oficina a la plaça de la ciutat de Barcelona que porta el mateix nom, i el seu president, Ruiz de Velasco va manifestar públicament que aviat superarien “forçosament” en dipòsits a la Caixa de Pensions. Els problemes actuals són els que són, però la història permet que els relativitzem.

Em preocupa més el que Josep Ramoneda (El País, 26 de juny) en diu la crisi moral de les elits, o sigui dels grups socials privilegiats, ja sigui culturalment, políticament o econòmicament. Sempre hi ha excepcions, però en aquest sentit penso que la societat no privilegiada ha de demanar comportaments ètics. A Catalunya i a l'Estat espanyol, la renda per habitant ha augmentat molt en l'últim quart de segle, però segurament la riquesa creada no s'ha repartit proporcionalment. Diria que actualment hi ha un 50% de la població catalana que no nota la crisi, i en la població restant, la crisi l'afecta molt desigualment entre el 10% i el 50% dels ingressos, o més.

El resultat és que, segons em van explicar, per les festes passades hi havia tres torns a l'hora de dinar en un bon restaurant de la Cerdanya, i una bona part dels catalans tenen problemes econòmics greus o bé, si són joves, no veuen gens clar el seu futur i busquen feina. La cultura de la cobdícia es manté ben viva aquí, a Wall Street i a Londres. Quan demano comportament ètic a les elits, no em refereixo al fet que no robin, sinó que tinguin sentiments solidaris, en la nostra comunitat.

En el món de l'empresa, el que demano es podria resumir així: cal donar servei al capital –els accionistes–, al personal que hi treballa i a la comunitat de cada empresa. Malament rai quan només es pensa en el capital –la cultura de la cobdícia– i s'obliden els altres dos sectors. La societat civil hauria de premiar-ne uns, castigar-ne d'altres d'acord amb el seu comportament ètic i també regular els mercats.

Si estudiem la història, s'ha avançat molt en els darrers cent anys, però es fa molt lentament i a vegades fem passos enrere. No pot ser que tot valgui segons la quota de poder, com diu Josep Ramoneda.