110 km/h, 120 km/h, 130...
Fa cinc dies que podem tornar a anar a cent vint. Que bé! Ens passa com en aquell acudit tan dolent. N'hi havia un que deia: “No trobo pas que s'encareixi, la benzina, jo sempre hi poso 5.000 pessetes”. Amb les distàncies i les velocitats ens passa una mica el mateix. Posin el límit de velocitat on el posin, per anar a Barcelona sempre hi estem al voltant d'una hora. Podem entendre la diferència entre que hi hagi límit de velocitat i que no n'hi hagi. Si vas a cent setanta i arribes a lloc, està clar que hauràs fet via més de pressa que anant a cent, però el temps que t'estalvies d'anar a cent deu o a cent vint depèn més de la conversa que mantinguis amb el copilot que no pas de les restriccions de trànsit. En tot cas, a l'abril ens venien les bondats del límit de cent deu quilòmetres hora. No entenem com, per molt que fos una mesura transitòria, a mitjan juny se'ns pot dir que ens hem estalviat 450 milions d'euros, que hi ha hagut més seguretat i menys contaminació, però que tornem als cent vint perquè és la velocitat normal. Normal? A Europa, per exemple, hi ha països que consideren normal limitar la velocitat a cent deu, d'altres, a cent vint, i n'hi ha que pensen que és millor que a l'autopista tothom corri tant com vulgui. Normal. Normal seria actuar amb sentit comú, i de l'abril al juny no ha canviat res prou important perquè el sentit comú ens faci canviar d'opinió.
