Ensenyament: una primera solució

Força gent es passa la vida queixant-se del que els altres fan. O bé del que els altres deixen de fer. I sovint, d'ambdues coses. En l'educació del jovent no és cert allò de “qui dia passa, any empeny”. Es malmenen vides reals si no es va per feina: un any perdut ja és massa. Els resultats i la realitat de l'ensenyament a casa nostra necessita gent valenta: els nostres col·legues ho són, però ens han fallat els líders.

Sabíem –però només ara ens atrevim a escriure-ho– que certs moviments de renovació pedagògica del país, tan macos per fora i tan estètics, han resultat greument inútils i fins i tot perjudicials. Aquell bonisme, aquell llenguatge aparentment integrador, potser eren políticament correctes o interessants però han conduït molts professionals, famílies i alumnes a una trista anèmia formativa: quina llàstima! Cerquem solucions? En proposo una que funciona d'allò més bé a força països: ens cal una avaluació externa, independent del govern i del Departament d'Ensenyament, que orienti i il·lusioni tothom. Necessitem una indicació i un criteri clars, per matèries, sobre què ha d'ensenyar el docent i què ha de saber el jove.

Cap trauma. Cap competitivitat iniqua. Cap mena de punyalades entre professionals. No volem que se'ns pagui en funció dels aprovats que donem. I molt menys que es valori l'ensenyament amb un “progressa adequadament”. Això pot ser un comentari en passant però no pas la qualificació: així baixem i baixem els nivells, per quedar bé, i aleshores res no té sentit.

No fa gaire, a Londres, vaig remenar a la llibreria Waterstone's de Gower Street fins a trobar llibres dels exàmens GSCE. Allà es fixa el nivell, per matèries, per als estudiants adolescents: currículums clars i operatius, exemples d'exàmens, indicacions pedagògiques exigents. Això tira cap amunt! Refacin, si els plau, els papers del Decret 143/2007 i associats: necessitem que s'estableixi què cal saber. I que això sigui judicat per un avaluador independent, amb unes proves serioses, i no la broma que es fa ara.

El docent dóna una nota de continuïtat, i això és just i és bo. Però qui ha de posar el llistó ha de ser algú diferent. I s'ha de fer tot públic –com al Regne Unit– i aquí no passarà res: tots tindrem motius per millorar.

Si algú ens volgués baixar el sou als qui no tinguem tant d'èxit, serà ben segur que aquest tal no serveix per dirigir la Conselleria d'Ensenyament. Tant de bo la il·lusió del nostre alumnat fos com la que els britànics tenen davant dels A levels i la difusió dels resultats de cada centre.

Parlar, en general, de fracàs escolar és un mite: estadística barata. Si el primer any no s'assoleixen els nivells previstos, ja ens hi esforçarem per fer-ho millor. O és que en queda encara algun, de polític, que gosi dir que si l'alumnat no s'esforça se'ls ha de posar exàmens més senzills? Aquesta va ser l'aplicació errònia del concepte de competències bàsiques on se'ls demanava allò que saben també els que no van a escola. Posem-nos a treballar: que el 2011-2012 sigui l'any de l'esforç i de la satisfacció dels deures fets.