PLAÇA MAJOR
L'espera
És tan desolador veure la intel·ligència de Mas-Colell dedicada a fer números que no aturen l'autèntica hemorràgia, la de l'espoli fiscal, encara que l'independentisme és el primer responsable de la pèrdua d'embranzida
Ara que el desànim s'ha apoderat dels catalans, que ja no tenim esma ni per queixar-nos de Madrid, perquè ja hem entès que Madrid fa molt ben fet d'aprofitar-se d'aquest poble mesell que es deixa espoliar a canvi de rebre només insults, i per això cal admirar els madrilenys, perquè fan bé de procurar per casa seva; i ara que el castellà ja s'ha inserit en totes les converses i a tots els racons del país, “el veranito, el veranito, los peques viajan casi gratis”, perquè en realitat ens agrada parlar en castellà, ens fa sentir importants, efusius, oberts; i ara que els “indignats” i Convergència han aconseguit diluir les energies transformadores de l'independentisme, els uns perquè, en lloc de procurar canviar el problema concret de la teva situació, volen canviar directament el món, que és la manera de no canviar res, i per això han tingut tant de ressò mediàtic, perquè res no enforteix més el sistema que les protestes contra el sistema, i els altres perquè han assumit perfectament el discurs de la crisi, el president Mas amb un timó al despatx per fer de capità durant la tempesta?, que mai més no diguin que Catalunya no és com Veneçuela! El que havia de ser el govern dels millors ja és ple d'enxufats; conec un pobre home que pul·lula de bar en bar que l'han fet assessor de no sé quin departament, i és tan desolador veure la intel·ligència de Mas-Colell dedicada a fer números que no aturen l'autèntica hemorràgia, la de l'espoli fiscal, encara que és evident que l'independentisme polític és el primer responsable de la pèrdua d'embranzida –qui ho havia de dir que un home tan solvent com Laporta deixés de fer de líder tan aviat–, i per això l'esperança dels independentistes continua sent, ai las, el català convergent, el català que ho té clar però que encara li tremolen les cames, el català que potser un dia exigirà a Mas que tibi la corda fins que es trenqui, però mentrestant, doncs, és el moment, ara, de fer el cor fort i esperar, sempre esperant, i esperar que no hàgim de proclamar, com fa Faulkner al final d'Absalom, Absalom! en relació amb el seu país: no detesto Catalunya, no la detesto, no, no la detesto, no la detesto, no, no, no.