Etiqueta

Va haver-hi uns anys que tu, etiqueta comercial, eres una victòria cívica. Els activistes de diverses plataformes t'havien erigit en bandera; van reclamar-te en català, van visitar supermercats i grans magatzems, van fer fires populars al carrer i van obtenir un dels avenços més esperançadors per a la nostra modesta llengua. Potser avui no estem en la normalitat absoluta, però ja és ben corrent entrar en una botiga i trobar-hi la llet o els fideus en la llengua del país. Els estudis diuen que en alguns sectors hem progressat prou.

Ara només falta que vingui Europa, aquesta Europa que havia de significar tant per a les ànsies dels catalans, que ens havia d'ajudar a frenar el més tronat de les Espanyes. Avui aquesta Europa i el seu Parlament són capaços de votar que l'etiquetatge ha de ser obligadament en una llengua de la Unió. La qual cosa és una manera de dir que es podrà obligar a fer-ho en castellà però no pas en català. I ja serem al cap del carrer amb el miratge europeista.

Diràs, etiqueta benvolguda, que tot és culpa d'Espanya, que a Brussel·les només fan el que demanen els estats membres, i que el que cal aconseguir és que Madrid ens demani l'oficialitat del català. Però no fem volar coloms: el que cal és demanar a Europa i les seves institucions que defensin els drets lingüístics, que advoquin per la pròpia pluralitat fundacional de la comunitat, i que castiguin aquells bufanúvols que no respecten principis semblants. Oi que multen els estats que no compleixen les normatives de mercat? Doncs au.