Morir

Hi ha un moment en què la feina està feta, el cicle tancat, l'interès pel futur ha desaparegut, l'esperança de ser útil no hi és, la consciència de convertir-se progressivament en anècdota, de passar a la irrellevància, es fa real, la por del ridícul creix, la curiositat pel món geogràfic, viatjar o pel món de les idees, llegir i escriure, o de l'art, mirar, escoltar i imaginar es desfà...

La persona que arriba aquí es pregunta: quina és la raó de viure? La resposta a aquesta qüestió, que és sentida més que racionalment deduïda, porta a la pregunta cabdal: si desaparec què passa amb la meva família i amics, quins problemes els causaré, com quedaran d'ordenades i endreçades les finances dels meus propers? I en definitiva, una vegada passada la sorpresa de la meva desaparició, com influirà aquesta en les seves vides? En patiran econòmicament, afectivament o sentimentalment més enllà de l'ensurt del moment? Hi ha casos en què la resposta que una persona es pot donar a si mateixa sobre aquesta cabdal qüestió no és negativa, en tot cas neutra respecte de la pròpia existència. És cert que sempre l'autovaloració de la pròpia presència en el món se sobreestima perquè un no és mai objectiu respecte de si mateix, però si la resposta fos positiva, per fatiga, per por de perdre la dignitat o de fer el ridícul, s'arribaria a la conclusió que estar mort no és cap problema, o en tot cas un problema menor i que el que té importància és el trànsit de la vida a la mort per a un mateix i per a aquells que són propers i t'estimen.

Durant segles aquestes idees no han estat presents més que molt minoritàriament en l'home perquè la idea de la transcendència, de la vida més enllà de la mort, era una creença sòlida de la qual no es dubtava, en part perquè era un sentiment socialment arrelat i en part perquè pensar el contrari era cometre un gravíssim pecat contra un Déu que tot ho veia i ordenava, que estimava els homes i que aquests no podien trair. El respecte a la vida és potser el sentiment més ferm i immutable del cristianisme a diferència d'altres religions i això porta a la idea que la vida no és propietat de l'home sinó de Déu; l'home té el privilegi de gaudir-ne però no en pot disposar lliurement.

La desaparició d'aquesta creença en gran part de la població per la desaparició de la fe ha portat a la pregunta sobre la utilitat i sentit de la vida o el dret d'evitar el dolor físic que la vida pot significar si es pateix una malaltia sense remei o l'angoixa que produeix el sentiment de ser inútil per a un mateix i per als altres. Per què seguir un camí que estarà ple de patiment i angoixa? La qüestió és, doncs, alliberat un mateix de creences religioses i per tant esdevingut propietari de la seva pròpia vida, què fer-ne arribades determinades circumstàncies? És legítim des de la simple racionalitat defensar que el més apreciat bé que l'home té és la pròpia vida i per tant és a ell a qui correspon decidir què fer-ne.

A determinades edats la degradació física i psíquica que pot representar la vellesa porta al sentiment de la pèrdua de dignitat que això inevitablement significa i és comprensible voler evitar-la. És aquest un sentiment absolutament respectable. La vida no decidim iniciar-la nosaltres però sí que la modulem i li donem sentit i orientació, per tant és coherent que hi vulguem posar fi d'una determinada manera.

L'instint de supervivència que tot animal té porta l'home a prioritzar la seva pròpia vida per sobre de qualsevol altre valor, però quan la racionalitat o el sentiment ens porta al convenciment contrari és lògic que vulguem acabar-la amb ordre evitant el ridícul de la pròpia decadència física o intel·lectual.

La sensació de fracàs, d'error propi, de desconsideració i menyspreu dels altres porta inevitablement a davallar per l'escala de l'autoestima i és aquest el més destructiu sentiment per lluitar i viure, il·lusionar-se i treballar. És un sentiment que pot portar a posar fi a una situació i a un futur que no es vol viure perquè per què viure allò que es percep com a indigne o decadent o fútil per a un mateix si els altres, de fet i en el fons, no et necessiten perquè tenen ja la seva vida?

Però per ser això possible i per justificar aquest sentiment de final és necessari deslliurar-se del pensament que un abandona per por, per poc coratge, per manca de voluntat de lluitar i arribar al convenciment que l'empresa no s'abandona, se n'ordena el final perquè són altres els que han de continuar el projecte vital propi sempre necessàriament inacabat i incomplet.

Desaparèixer és sempre una dificultat, és sempre una sorpresa i un ensurt, però passat aquest és a vegades millor per a un i per als altres. Pensar el contrari és moltes vegades un pur sentiment d'autodefensa, un reflex vital. Superat aquest a on és el problema? Serà només una qüestió de trobar el moment per al trànsit que sempre s'ha de passar i porta, és inevitable, de la certesa al no-res.