No és país per a joves

En els darrers mesos, diversos mitjans semblen haver-se posat d'acord a l'hora de lloar els joves professionals que decideixen fer les maletes a la recerca d'oportunitats aquí negades. Des de productes audiovisuals sensacionalistes fins a informes de la premsa “seriosa” s'enalteix la figura d'una joventut que emigra vers economies més desenvolupades. Amb un estil narratiu de “publireportatge” es destaca el perfil aventurer de qui marxa i s'esmenten els avantatges del desarrelament laboral de desenes de milers de connacionals. Tanmateix, un mínim de reflexió assenyada sobre aquest afer ens indica que es propicia així una acció contra tota lògica econòmica i moral.

Si bé és positiu que joves estudiants puguin fer part de la seva formació a altres estats i que conèixer altres països eixampla horitzons, no ho és que s'empenyi la generació més ben formada de la història a desarrelar-se a l'estranger, exerceixi la professió per a la qual ha estat preparat, o més freqüentment, en altres de menys qualificades. I és una cruel paradoxa assistir al lamentable episodi de veure com gent jove, extraordinàriament preparada, és incitada a marxar, mentre que un dels empresariats més improductius d'Europa es quedi.

Certament, l'enaltiment de l'emigració d'avui no és gratuït. De la mateixa manera que les dictadures promouen l'emigració per canalitzar el descontentament social, el capitalisme espanyol sembla haver trobat la solució d'alleujar les tensions per ell provocades. Així, si el creixement econòmic del passat fou asimètric, la crisi actual és dolorosament desigual. Només cal veure que a la dramàtica minva d'ingressos del treball, es disparen els beneficis dels centenars de famílies més ben col·locades, no pas per mèrits, sinó per una situació d'immerescut privilegi. Així, els fabricants d'automòbils observen que només el segment de luxe incrementa, i molt, les seves vendes. O que els principals executius bancaris mantenen encara les seves milionàries retribucions mentre executen les irresponsables hipoteques que potenciaren. Això, combinat amb la constatació que existeix un gruix de desocupats i subocupats sobrequalificats –un de cada tres joves té títol universitari–, fa que existeixi un potencial perill de desestabilització social que el moviment 15-M no fa sinó confirmar.

Aquest interès per desprendre's del capital humà, format gràcies als recursos de tothom, evidencia quin és el principal problema de l'economia espanyola: els diners són a les mans equivocades. L'estructura de la propietat, malgrat dècades de democràcia, continua, a grans trets, semblant a la del franquisme posterior al pla d'estabilització. Els grans cognoms continuen apareixent als consells d'administració dels antics monopolis privilegiats. Una filosofia de negocis molt determinada encara per la ideologia de determinades sectes religioses, dels seixanta ençà, monopolitza el discurs de les institucions representatives de l'empresariat i colonitza el pensament econòmic. Els principis que regulen l'estructura econòmica, en la mateixa drecera que la dibuixada pel seu beatificat inspirador, inspiren la política econòmica de tots els governs des de López Rodó ençà. Jerarquia, obediència, elits minoritàries destinades al lideratge i, sobretot, la paraula clau: sacrifici. Sacrifici per als treballadors, és clar. I ara sembla que, amb paraules de seda, s'inciti al sacrifici d'una generació a la qual es neguen oportunitats a casa. I no pas per manca de potencialitat, sinó perquè la seva permanència evidencia que la majoria de qui ostenta la riquesa a Espanya no la mereix.

Una constatació de qualsevol titulat universitari subocupat és que bona part dels treballadors precaris disposen d'una formació molt superior a la dels seus caps, o dels quadres intermedis col·locats mitjançant l'hispànic recurs al nepotisme. I en aquestes circumstàncies, la presència de joves sobradament preparats representa una amenaça a l'estatus d'una classe que passà de la dictadura a la democràcia tot ampliant privilegis.

Una de les constants dels treballadors exiliats als publireportatges al·ludits és la sorpresa en veure que a les seves empreses, nord enllà, el bon tracte rebut i el reconeixement de les pròpies habilitats, en l'horitzontalitat de les relacions laborals, i en la racionalitat dels horaris. En realitat, aquests principis són la normalitat en el món dels negocis civilitzat. Les abusives pràctiques que neguen oportunitats semblen pròpies de les arrelades tradicions franquistes. Al cap i a la fi, la democràcia encara no ha entrat a dins de bona part de les empreses espanyoles. I això, per cert, resulta tan poc productiu com expulsar el talent.