La palla i la biga
El tancament de la línia del TGV que unia Toledo, Cuenca i Albacete, amb una mitjana de 9 viatgers i un cost de 18.000 euros diaris, ha tornat a posar de manifest l'alegria amb què es demanen i es posen en marxa aquesta mena d'infraestructures i de serveis. Recordo que fa un any –potser amb les primeres envestides de la crisi– el ministre de Fomento va afirmar que a partir d'ara examinarien amb lupa la viabilitat de cada projecte. Senyal que no ho feien, és clar, i així ens ha anat. El servei ara clausurat, però, va ser posat en marxa a les darreries de l'any passat, de manera que, o bé l'estudi estava fet amb els peus, o bé hi havia raons electorals per sobre de tot.
No han faltat, és clar, les veus airades aquí en termes de greuge, i de com els nostres impostos paguen coses innecessàries allà, i no arriben a les de casa. M'agradaria veure els números –si existeixen– del TGV al Camp de Tarragona, i, sobretot, de la proliferació d'estacions i de serveis. Entre l'estació fantasma de la Secuita, la intermodal i les preteses a Tarragona, a Port Aventura i no sé on més, caldrien molts viatgers –uns quants més de nou al dia– per fer quadrar els números. Potser també aquí es demana –o s'exigeix– amb massa alegria. Les estacions, els serveis, no han de venir “perquè ens ho mereixem” sinó perquè siguin útils. És allò de la palla i de la biga.
