el defensor del lector
Viurà en la seva obra
Ens ho esperàvem i, malgrat tot, no ens ho acabem de creure. En Miquel Pairolí ja no farà cap més columna a El Punt. Dimecres a la matinada ens va deixar per sempre. No se si em passo com a defensor del lector, però avui no podria escriure d'una altra cosa. Els lectors d'El Punt estem de dol, milers de persones cercaran infructuosament la columna d'en Miquel i no la trobaran. En Vicenç Pagès havia escrit: “Els lectors de diaris coneixen Miquel Pairolí com un columnista mordaç, un dels comentaristes més lúcids i sarcàstics del periodisme cultural i polític català”. I els de l'editorial La Campana el defineixen com a “personalment tan savi, concís, bell i moral com la seva prosa”.
La sort dels escriptors és que no moren mai, igual que els pintors i els arquitectes. L'obra d'en Miquel, escrits, llibres, la podrem llegir i rellegir cada vegada que en tinguem ganes. La seva columna diària a El Punt havia imprès caràcter. Érem molts que moltes vegades començàvem la lectura del diari per la columna d'en Miquel, abans que per altres articles i informacions. Sempre he pensat que la qualitat del treball gairebé diari d'en Miquel era degut al món que es va saber crear. Havia treballat a redacció, però hem de reconèixer que no va ser ell fins que es va poder muntar la vida a la seva mida. Li ho havia comentat moltes vegades: la sort teva és que has sabut i pogut instal·lar-te en una casa del teu poble, Quart, en un despatx sense pretensions, millor dit, amb moltes pretensions, poder llegir tranquil·lament, sense estrès, amb tot el temps del món, i després poder redactar el teu article amb serenitat, tenint cura de la forma després de saber ben bé què era el que volies dir i quin missatge enviar. Com un Messi o un Cesc qualsevol en el món del futbol, estic segur que en Miquel hauria pogut treballar en qualsevol redacció dels millors diaris del país, no n'havíem parlat mai, però estic segur que d'ofertes n'hi devien ploure i ben remunerades. Però ell va optar per la tranquil·litat de casa seva, una font constant d'inspiració que havia de donar per força bons resultats. En Miquel ha mort jove, massa jove, però sempre queda el consol de saber que ha viscut la vida en tota la seva plenitud. Algú dels que el coneixíeu l'havíeu vist mai córrer, estressat, parlant amb nervis? Jo no. Ben al contrari.
Fer una columna gairebé diària durant tants anys no és gens fàcil. Fa una colla d'anys, durant un temps jo escrivia cada dia a El Punt la meva columna, Plaça Major. No em vull comparar amb en Miquel, Déu me'n guard, la meva columna era senzilla, de temes de la gent del carrer, dels pobles del nostre entorn, i tot i així em despertava pensant de quin tema podria parlar i no estava relaxat del tot fins que havia escrit l'última ratlla. De ben segur que en Miquel vivia per la seva columna diària, la treballava fins el darrer detall, la qual cosa no vol dir que no escrivís altres coses i d'això en són testimonis els seus llibres.
Miquel, tu també sabies que tenies un mal dolent, molt dolent, i que la teva vida s'anava apagant. Nosaltres també ho sabíem però sempre ens quedava l'esperança d'un miracle mèdic, que lamentablement no s'ha produït. Des d'on estiguis, enmig dels estels que a la nit s'il·luminen com cuques de llum, sàpigues que caldrà que passin molts anys fins que ja no pensem cada dia en tu quan obrim el diari. Si és que algun dia ho oblidem.
La lliçó d'un ministre
Ho hem comentat amb amics lectors del diari i coincidim en una qüestió, la lliçó periodística que ens ha donat el ministre de Foment, José Blanco, en unes declaracions que va fer a Sevilla. Va venir a dir que s'hauria d'acabar la construcció d'aeroports sense avions, trens sense passatgers i ports sense vaixells. No sé si es tracta de pura demagògia, d'uns moments de sinceritat o que ja n'està fins als nassos que li demanin milions per fer obres públiques quan no té ni un euro a la butxaca. Sigui el que sigui, ens acaba de donar una lliçó als periodistes i als mitjans, que moltes vegades no actuem amb prou contundència per desemmascarar obres que, des de lluny, ja es veia que eren totalment inútils. Les poques vegades que he anat en cotxe a Andalusia, em posava histèric en veure aquelles meravelloses autovies gratuïtes per les quals circulava un cotxe de tant en tant, mentre que l'N-II, que ens uneix amb Europa, passa per les comarques gironines amb un carril per banda i amb uns encreuaments en què t'hi pots jugar la vida. Les obres no s'han fet, i ara ho reconeix Blanco, per les necessitats reals, sinó en funció dels vots. No hi ha diners per pagar el manteniment de les autovies ni per fer obres necessàries. I crec que això ho havíem d'haver denunciat amb més energia els mitjans de comunicació. Quan vaig anar a Costoja, anys enrere, per la carretera nova que s'hi va fer des de Maçanet de Cabrenys, em vaig posar les mans al cap. Ampla, molt ampla, amb voreres, ponts nous, quin contrast amb la que es troba a Costoja, a la Catalunya del Nord, estreta i plena de revolts. No recordo cap escrit que es carregués aquella obra exagerada. Ara, ha hagut de ser un ministre que hagi fet la feina, pels motius que sigui. Malgrat tot, una bona lliçó.
