L'enemic europeu

“Espanya és el problema i Europa és la solució”. Ens hem cregut massa íntimament aquest mantra tan efectista com esnob d'Ortega y Gasset! Els espanyols s'ho han aplicat a fons. Felipe González va dissenyar una relació Espanya-Europa basada en el suport sense contestació a les polítiques que es decidissin a París i Berlín i, a canvi, Espanya ha viscut els anys de més creixement econòmic dels últims segles, gràcies a un autèntic Pla Marshall amb fons procedents sobretot de les contribucions franceses i alemanyes. En canvi, s'ha fet poc per canviar estructuralment Espanya i obrir-la als aires reformistes que arribaven d'Europa en els temps d'Ortega. I pel que fa als catalans, també Jordi Pujol va sentir-se còmode amb la màxima orteguiana: Europa havia de ser la solució a la identitat nacional dels catalans i garantia democràtica de l'encaix definitiu de Catalunya en una Espanya oberta, federal i que reconegués la seva diversitat interna. En definitiva, una Espanya més europea. Ara sabem que va ser un error sobrevalorar la capacitat espanyola de reconèixer-se com a Estat plurinacional! En realitat, el problema i la solució estan en nosaltres mateixos, i pensar que algú des de Brussel·les ens havia de donar un cop de mà era un pecat d'ingenuïtat que, d'uns anys ençà, estem descobrint amb el risc de tornar-nos tots euroescèptics. En nom de l'heterogeneïtat d'Europa ens empassem la ineficiència de les seves institucions i el seu vergonyós paper en les relacions internacionals. Sempre entenent i respectant les diferències de
criteri i les “necessitats nacionals” de cada Estat. Però quan som nosaltres els que tenim un criteri propi i, efectivament, tenim una “necessitat nacional” també pròpia,
ni se'ns escolta. Que no comptin amb nosaltres en aquesta Europa que no ens deixa
etiquetar els productes en català, que no oficialitza una llengua de 10 milions de parlants en contraposició als minúsculs maltès o irlandès, que no ens deixa parlar en català a les seves institucions, que creu que les polítiques de normalització lingüística als mitjans de comunicació atempten contra la
lliure competència...

Catalunya ha fabricat durant anys –i a compte del contribuent– una miniestructura d'Estat que ha servit perquè avui els catalans tinguem la sensació que, efectivament, som una nació i parlem una llengua que té poc a envejar al suec, el croat o el finès. I, efectivament, en molts aspectes –també el demogràfic– superem de llarg la plenitud
en què viuen la seva identitat altres pobles d'Europa. Però fora de les nostres fronteres de comunitat autònoma, no tenim cap reconeixement. Ja podem aprovar una llei
que obligui al doblatge del 50% de les pel·lícules que s'exhibeixen als cinemes catalans, però després cal negociar amb les majors nord-americanes perquè efectivament ens deixin sentir Tintín o Harry Potter en català. Ja podem legislar perquè els rètols de
les botigues siguin en català, però després l'Europarlament posa en perill l'etiquetatge en la nostra llengua dels productes fets
aquí. I el problema no és de Hollywood ni d'Estrasburg. Tampoc no és de Madrid. El missatge ens el diuen ben clar: només els estats converteixen en oficial una llengua. Dues “perles” que m'he hagut de sentir aquesta setmana: una a París, on el barber francès que estiueja a Mallorca des de fa anys m'ha etzibat “per què us entossudiu a parlar català? És una llengua de veritat? A l'escola francesa sempre ens han dit que és com el francès però parlat malament”.

El segon comentari és d'un amic que treballa a l'ONU, a Nova York: “Desenganya't: la
diferència entre una llengua i un dialecte és que la primera té un estat al darrere, i el segon, no”. Doncs deu ser això, perquè a l'Assemblea General de Nacions Unides s'hi sent parlar català perquè Andorra és un estat membre, mentre que a Brussel·les la Generalitat s'ha d'acontentar a donar arguments propis d'una agència que defensa els drets dels milions de consumidors catalans. No ens donen cap altra alternativa: l'Europa dels estats reclama a Catalunya que es converteixi en estat si vol que la seva veu es faci sentir.
La culpa, doncs, no és de Brussel·les. I ja es
fa massa pesat repetir que la culpa és de
Madrid. Nosaltres som responsables del
model de país que volem: ja sabem fins on dóna el vestit autonòmic espanyol. La conllevancia –un concepte encunyat també igualment amb èxit per Ortega y Gasset, en referència a la relació Catalunya-Espanya– ens ha portat fins aquí. El problema i la solució no són ni Espanya ni Europa, som nosaltres.