Picasso

Últimament torno a escoltar Adrià Puntí, que es veu que traurà un disc nou, el Puntí dels primers noranta, i em deixa parat distingir-hi una profusió de matisos en què jo identifico d'altres cantants, de Dylan a Bono passant per Sting. Molts se m'escapen, però m'adono de l'avidesa i la precisió extremada dels seus radars artístics en aquell moment.

Quan es parla de la sensibilitat d'un artista, hem de prendre'ns literalment aquesta “sensibilitat”. Vol dir que té la pell fina als matisos i, doncs, a les observacions, i que tot travessa i amara aquesta pell. L'any 1900, Picasso, a París, va començar a apropiar-se la pintura francesa. La llibertat que els artistes trobaven al París de la Belle Époque era tan gran que tranquil·lament podien considerar que tot era de tots. La misèria era un aprenentatge insuperable de la llibertat. L'acumulació de maneres de fer que Picasso va xuclar en aquells moments és descomunal. Matisse, Tolouse-Lautrec, Van Gogh, Degas, Daumier, Cezanne, Puvis de Chauvannes... I naturalment els catalans, Anglada Camarassa, Casas, el Rusiñol pintor i el Rusiñol de L'alegria que passa... Cada autor és una pinzellada de la tela rutilant d'aquell moment. S'hi abraça, es fon amb l'art sense por d'embogir amb la sensualitat colorista, i així comencen les famoses etapes amb noms de colors: la blava, la rosa, la negra, la verda... Feia el camaleó.

Quan es parla de la generositat dels artistes, no és només l'exuberància que, com Picasso, són capaços de produir, sinó, també, la capacitat de despendre's, de treure's i treure'ns de sobre rampoines inútils. Als cartells deutors de Lautrec, Picasso es deixa anar cap a una línia descabellada. Els colors que li arriben de Van Gogh els allibera i els deixa eclosionar al seu aire. A partir del suïcidi de Casagemes comença a pintar blaus elèctrics. I tota l'acumulació d'experiències pictòriques –o sigui, per un pintor, vitals– li serveix per, l'any set, espolsar-se-les de sobre tot de cop. Què queda, quan fas saltar pels aires la bellesa? Queda el buit primitiu, queda la lletjor. Cap artista deu haver sigut tan odiat com Picasso. Quan ensenyava Les senyoretes d'Avinyó i li deien “que maco que és!” ell contestava: “Maco? Amb els esforços que he hagut de fer perquè fos lleig!” Ja d'abans, però descaradament a partir d'aquesta tela, va posar la lletjor i el buit –el buit tan evident de l'ina-cabat– a davant nostre i va dir: teniu. Aquell mateix any, Braque li deia que “amb els teus quadres, és com si ens volguessis fer menjar estopa i beure querosè”. De fet, el miracle és que els fes comestibles. Havent passat per mans humanes, lletjor i buit van poder ser rebuts com una bellesa nova i fascinant.

Picasso va ser energia salvatge i pura, una energia que va fer-lo anar d'una etapa a la següent devorant els altres artistes i devorant-se a si mateix. Deia que la pintura era més forta que ell i que feia amb ell el que volia. Fins al punt d'arribar a convertir en escultura la pintura i, per torna, l'escultura en pintura. La pintura parlava a través seu com fan les arts amb els artistes i la vida, en general, a través nostre. Picasso bàsicament són cops de puny vivificants. Va ser la gran màquina de neteja de la pintura del vint. Fins a ell, els quadres semblava que s'anessin podrint. Arriba Picasso i fa cau i net. Se'm fa difícil parlar-ne perquè se l'ha recobert també d'una gran capa retòrica.