Campanofòbia

Així que arriba aquesta època de l'any es fa evident, per enèsima vegada, que certs episodis històrics que hom tendeix a situar en temps remots i periclitats, no han deixat de fet mai –amb els alts i baixos de rigor– de produir-se. Només que ara es manifesten de manera ben altra.

Les anomenades invasions bàrbares (o Völkerwanderungen, tot depèn de la perspectiva) no són doncs cosa exclusiva dels segles aquells de les acaballes de l'imperi romà. També avui hi ha hordes, tant de guiris septentrionals com de fauna autòctona, que es mouen fora del medi ambiental que els és propi durant mesos o de la major part de la setmana.

Hordes majorment frisoses d'evadir-se d'aquell com, alhora, incapaces de renunciar –mal fos només durant el lleure i per pura curiositat– als hàbits domèstics més arrelats. De manera que el país s'omple de bevedors de birres d'aquelles seves hiperbòries latituds (com si no n'hi hagués de prou bones d'aquí). O de pixapins delerosos de viure en el món rural com si fossin enmig de l'Eixample.

Aquesta inadaptació absoluta, que bé podríem considerar com una varietat de l'alterofòbia (d'odi instintiu envers tot allò identificat amb l'altre), s'ha saldat darrerament (vegeu aquest diari del dia 9) en un episodi penoset: tot un TSJC donant la raó a un noble tronat perquè, en el poble on senyoreja el seu castell ara reconvertit en hostal, hi deixin de sonar les campanes. Les quals, ves, molestaven la urbanita son de la distingida clientela del marquès.

A partir d'aquí, s'han esbombat tot d'altres casos il·lustratius d'aquest nou colonialisme: camacos de narípia fina contra les granges d'on estiuegen, mira-ràfecs prims d'orella a favor de precintar esquellots de vaques, etcètera.

La campanofòbia adés recusada no és sinó la sinècdoque d'una barbarització creixent en tot d'àmbits, la qual, com en qualsevol procés anàleg, és feta d'imposició per part del fort i de la subsegüent despersonalització del feble.