Gir oportunista
Els grans estadistes tenen la capacitat d'atalaiar l'horitzó i veure-hi una mica més lluny del que habitualment ho fem la resta dels mortals. Els polítics més convencionals, en canvi, són més auditius que no pas visuals: saben auscultar –no només escoltar– els batecs de l'opinió pública, i actuen en conseqüència. Hi ha un tercer grup de professionals de la política que no són ni visuals ni auditius, sinó olfactius: ensumen la flaire dels carrers, s'orienten en funció dels vents que bufen, segueixen bé el rastre de les pulsions populars: són el revers, l'antítesi de l'estadista; de vegades, la seva caricatura. Sembla que prenguin decisions, però en realitat només es deixen endur pel corrent –o per allò que creuen que és el corrent majoritari–. El cap de setmana passat, Alfredo Pérez Rubalcaba va mostrar cruament que pertany a aquest tercer grup.
Els polítics de debò proposen mesures que moltes vegades són tan impopulars com necessàries. Per evitar comparacions, triem un exemple sense sortir de l'esfera del PSOE: si fa un quart de segle Felipe González no hagués assumit la traumàtica i impopularíssima reconversió industrial, ara l'Estat espanyol estaria pitjor que Grècia. Però hi ha una diferència: l'octubre del 1982 González –i tothom– sabia que guanyaria les eleccions, entre altres coses perquè no s'enfrontava a un partit sinó a una mena de moribund, la UCD del pobre Landelino Lavilla. Rubalcaba, en canvi, sap perfectament que serà el cap de l'oposició i prou. La seva única aspiració raonable és arribar-ho a ser amb un cert decòrum, és a dir, sense una derrota gaire escandalosa o humiliant.
El cap de setmana passat, en l'argumentari que la direcció del PSOE va voler traslladar als mitjans de comunicació, es destacava la proposta d'un suposat “gir a l'esquerra”. Molta gent ho va trobar perfectament normal, malgrat el caràcter delirant de la situació: la persona més poderosa del govern Zapatero i una de les més influents del PSOE deia que ja n'hi havia prou d'aquest color, que calia canviar el rumb del govern i l'ideari del partit, que les coses no podien continuar d'aquesta manera. Semblava com si, en aquests moments, a Espanya estigués manant el Partit Popular, com si tot allò no tingués res a veure amb el seu propi govern, o fins i tot amb ell mateix. La farsa era tan extraordinària que passà desapercebuda: si la recepta és tan bona, per què no comença a aplicar-la avui mateix? Si és tan fàcil crear llocs de treball a cabassos, per què no ho fa ara? No recordo cap altra situació dins del període democràtic en què s'hagi produït una situació políticament tan extravagant com aquesta: un candidat que es retreu a si mateix la situació del país i proposa mesures innovadores per redreçar-la. Es tracta d'un gir a l'oportunisme veritablement insòlit, desconcertant.
El PSOE està legítimament al govern de l'Estat espanyol i encara li queden moltíssims mesos de legislatura. Amb Zapatero o sense Zapatero de candidat, el govern espanyol hauria d'aplicar les receptes màgiques “d'esquerres” de Rubalcaba. És així com tindria garantida la presidència del govern. El problema és que aquestes receptes són prou conegudes i es redueixen a dos principis: l'endeutament públic crònic i la pressió fiscal ultraselectiva, tant a nivell de rendes com de territoris, de manera que hi hagi grans bosses de població –és a dir, de votants– que siguin contribuents feliços i agraïts. Amb el nou peronisme ambiental, tot això es pot camuflar amb discursos sobre els bancs que semblen trets d'una arenga de Pancho Villa. El rerefons, però, és exactament el mateix que ha inspirat la política del govern (del mateix govern de Rubalcaba, convé repetir-ho) i que ens ha portat a aquesta situació.
Hi ha una segona lectura de tot plegat que no és contradictòria amb l'anterior, sinó més aviat complementària. La reforma de la llei electoral que van proposar tant UPD com IU a finals del 2010 tindria l'efecte gairebé segur de crear una falca entre el PP i el PSOE que trencaria amb el bipartidisme de facto que hi ha a l'Estat espanyol. És impensable que, a curt o a mitjà termini, UPD o IU siguin una alternativa de govern i, en conseqüència, les seves expectatives electorals només tenen sentit en funció de possibles aliances amb el PP o el PSOE. En el cas d'UPD, tant poden pactar amb el PSOE com amb el PP, sempre que es faci en clau nacionalista espanyola. En el cas d'IU, un possible acord parlamentari estable amb el PP resulta força improbable. La suposada reforma de la llei electoral a la qual es va referir l'altre dia Rubalcaba en termes de “millora democràtica”, doncs, podria afavorir substancialment els interesos del PSOE, i perjudicar els del PP. Parlo en abstracte, òbviament, perquè ni jo –ni suposo que ningú– sabem com s'acabarà concretant, si és que es concreta, aquesta reforma.
L'amplificació mediàtica del nou populisme, així com les consideracions hiperbòliques sobre les xarxes “socials” (!?) estan generant estranys miratges oportunistes. Ha retornat la il·lusió en les potencialitats polítiques de les masses i, amb ella, la temptació d'exercir un tipus de lideratge basat en gestualitats pujadetes de to però absolutament buides de contingut. Rubalcaba, de ben segur, espigolarà molts més vots amb aquest discurs vagament abraonat que no pas mostrant la inconfessable inanitat de les actuals propostes socialdemòcrates, les mateixes que han estat rebutjades a tots els països d'Europa, un darrere de l'altre. Guanyar les eleccions ja és una altra cosa.
