Òmnium, un lideratge cívic indispensable

Al llarg dels seus cinquanta anys d'història, Òmnium Cultural ha sumat molts encerts en defensa de la identitat cultural i política del país i en molts moments –els més difícils– en va haver d'exercir el lideratge cívic en una dura soledat. Després de la recuperació de la democràcia, altres entitats i organitzacions polítiques es van sumar a la mateixa empresa però, amb el pas del temps, ja s'ha pogut comprovar que el consubstancial afany de protagonisme derivat de la necessitat de rèdits electorals les desviava cap a altres corriols i que només Òmnium podia exercir amb ponderació el paper que li atorga l'arrel etimològica del seu nom.

Si hi ha una cosa per damunt de les altres que s'ha de reconèixer a la junta actual que presideix Muriel Casals, és que ha sabut entendre que aquest és el seu principal actiu i que l'ha concretat, sobretot, en dues accions de gran abast. La primera, fent el paper de denominador comú de les reivindicacions en favor de l'Estatut i de la dignitat nacional de Catalunya que el 10 de juliol de l'any passat va portar mig país al carrer. I la segona, oferint Òmnium com a catalitzador d'una rebel·lió fiscal si d'aquí a quatre anys Catalunya no disposa d'un concert econòmic, tal com va anunciar en l'acte del cinquantenari de l'entitat, celebrat dilluns passat a Barcelona. Voler assumir el lideratge cívic al nostre país –per damunt de les tensions polítiques, de les baralles intestines, de la desorientació ideològica i dels personalismes autocràtics que actualment sacsegen la política catalana–, és demostrar una honorable i lloable responsabilitat. Però, malgrat això, en aquest resplendent i eufòric escenari en què Òmnium vol exercir de pal de paller, encara hi ha algunes ombres que relativitzen la intensitat de la seva determinació. Una és anunciar un boicot fiscal quatre anys per endavant, que és com apostar perquè sigui avortat o perquè no es faci, si tenim en compte que els interessats a impedir-ho no deuen pas dormir. I l'altra és la sospita que, a l'hora d'establir complicitats que augmentin la projecció social de les seves accions, estableix una certa gradació de preferències dels seus companys de viatge, com si no fos necessari l'esforç de tots.