De l'alçada d'un campanar

No és només una frase feta i a fe que a la notícia que ens ocupa se n'hi poden aplicar tantes com el nostre ampli repertori ho permet. A saber: hostes vingueren que de casa ens tragueren, qui ni vulgui pols que no vagi a l'era, a bona son no hi ha llit dur, no tocar ni quarts ni hores o la del campanar del títol… Refranys que reflecteixen el que sento quan llegeixo que les campanes de Sant Mori, a l'Alt Empordà, deixaran de repicar per una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El tribunal dóna la raó al propietari d'un allotjament turístic que davant les queixes del clients va decidir emprendre accions per fer callar les campanes. I ha guanyat. El poble i l'Ajuntament no hi estan d'acord però han d'acatar la sentència. És molt trist. Però per desgràcia no és un cas aïllat sinó més aviat una tendència que es dóna cada vegada més en llocs d'estiueig d'urbanites. Les campanes també han despertat –i mai més ben dit– recels a Mont-ras, a Olot o a Calella de Palafrugell. Les esquelles d'unes eugues de Llanars es van haver de precintar perquè la seva fressa molestava els veïns d'una finca. Granges de pollastres i de vaques s'han hagut d'allunyar, d'adaptar o de tancar per satisfer les exigències de persones que els molestava. El so i l'olor de les zones rurals, els característics de pagès, molesta aquells que hi van per passar-hi les vacances. És un contrasentit. La pregunta és lògica doncs: per què hi van? El sentit comú, el seny, també el tenen de vacances? Vull dir, si vas a aquests llocs ja saps què hi trobaràs i justament això forma part del seu atractiu. Per què sempre tenim la dèria de voler canviar el nostre entorn per adaptar-lo a aquell que ens és més còmode i proper? Què ens fa pensar que el farem millor del que era? Quina supèrbia! Aquest maleït vici que tenim les persones de creure'ns millors que els altres, menysprear els que ens envolten i no tenir cap respecte per res. Ens hem de doblegar a les exigències poc respectuoses d'uns pocs que precisament no mostren cap respecte cap allò que és propi i original per qüestions econòmiques? On queda la dignitat? Em pensava que el respecte als altres era la primera condició per saber viure i posar les bases a una autèntica convivència en pau.