Europa: ser o no ser

Els moviments europeus de resistència contra els nazis –escriu Hannah Arendt– van néixer després que els nacionalistes de tota mena dels països ocupats es van haver convertit en col·laboracionistes dels ocupants alemanys. Les escasses excepcions a aquesta regla –afegeix– foren nacionalistes passats de moda, com el general De Gaulle. Els moviments clandestins de resistència sorgiren, doncs, com a reacció a dos fets capitals: l'enfonsament dels estats nacionals derrotats, substituïts per governs col·laboracionistes, i la crisi del nacionalisme com a força motriu de les nacions. Consegüentment, tots aquests moviments van trobar de seguida la consigna que els arreplegava. Aquesta consigna va ser Europa. No és estrany, per tant, que, poc després de l'alliberament de París, Georges Bidault es dirigís així als presoners alemanys convalescents en un hospital: “Soldats alemanys, sóc el cap de la Resistència. He vingut per desitjar-los un ràpid restabliment. Tant de bo es trobin aviat en una Alemanya lliure i en una Europa lliure”. En aquestes paraules es resumeix l'esperit que va inspirar tots els moviments de la resistència europea en la seva lluita contra els nazis: l'aspiració a la unitat política d'Europa com a únic remei contra els excessos del nacionalisme d'estat, que havia provocat dues lluites fratricides europees. Per aquesta raó, l'endemà de la rendició alemanya es va estendre per tot Europa la convicció que no podien repetir-se en el futur desastres com les dues guerres civils europees. I, per evitar-ho, es van establir les bases de la Unió Europea.

Aquesta aventura es va iniciar amb la reconciliació franco-alemanya i, a partir d'aquí, es va consolidar un nucli inicial que, en virtut de successives ampliacions, ha arribat als vint-i-set Estats membres actuals. Idèntica idea ha presidit tot aquest procés: que una progressiva unificació en l'àmbit econòmic donaria lloc, necessàriament, a una gradual unificació política. A aquest esperit va respondre l'aventura arriscada però plena de coratge que va culminar amb la creació de la moneda única: l'euro. La Unió Europea era llavors el projecte polític més reeixit de tot el món al segle XX. I aquesta convicció es va mantenir durant els anys següents, mentre va durar la bonança econòmica. Semblava que poc importava que la correlativa construcció política, que –segons es pensava– havia de seguir inevitablement l'econòmica, es demorés; i poc importava també que l'aprovació de la Constitució europea encallés a França i a Holanda. El mercat únic ho arreglaria tot.

Però, de sobte, va esclatar la crisi econòmica, i llavors van començar a percebre's els efectes demolidors que per a la Unió Europea té el fet que a la unió monetària no l'hagi seguit una unificació de la política econòmica i de la política fiscal, com si fos possible i viable aquella sense aquestes. Així, s'ha observat amb raó que –per exemple– la situació financera de l'Estat de Califòrnia és tan dolenta com la d'aquells països europeus en procés de ser rescatats, però no desencadena cap inquietud en els mercats financers. La raó és clara: darrere de l'Estat de Califòrnia hi ha el govern de Washington, mentre que darrere d'un país de la Unió Europea en crisi no hi ha res. O, pitjor encara, el que hi ha són uns governs estatals més preocupats, pel que sembla, perquè els seus bancs nacionals cobrin els crèdits que van concedir al seu moment –potser amb la lleugeresa pròpia dels dies de vi i roses–, que no per traçar un pla de rescat que faci compatible el rigor exigible a tot deutor amb la generositat imprescindible per donar expectatives de futur a un projecte compartit. Per tant, no hi pot haver engany: la crisi financera de diversos països europeus ha destapat, de forma ja escandalosa, l'enorme dèficit polític de la Unió Europea.

Alemanya va intentar en tres ocasions, durant el segle passat, assolir l'hegemonia europea. En les dues primeres, per la força de les armes, no ho va aconseguir; en la tercera, per la via de l'economia, ha obtingut un èxit indiscutible. Però el lideratge polític no va annex necessàriament a l'hegemonia econòmica. És en aquest buit de lideratge on enfonsa la seva arrel més profunda la crisi política d'Europa. Per això Europa es troba davant d'un dilema: la de ser o no ser. El cas de Grècia serveix per il·lustrar aquesta situació. Cada dia que passa és més clar que el que s'hauria de fer és concedir a Grècia un quitament del 50% del seu deute. I caldria fer-ho de seguida, per evitar un accident en els propers mesos. No hi ha una altra sortida i s'acabarà fent, si abans no es produeix el desastre. Grècia no està en suspensió de pagaments (mancada de liquiditat), sinó en fallida (falta de capital), i, ja que un país no pot dissoldre's i extingir-se, tan sols podrà sortir de la fallida mitjançant un conveni amb els creditors; un conveni que –com se sap des que el món és món– només pot consistir en un quitament, en una espera o en totes dues coses alhora. Per què Europa s'obstina a actuar de forma diferent, fent cas omís d'aquest raonament tan evident? Perquè només mira pels interessos particulars dels Estats –o, més ben dit, dels bancs– que són creditors del deute grec. No és estranya aquesta posició europea, que és típica d'un dels vessants del seu tarannà. Un component de l'ànima europea és l'esperit romàntic; i és cosa sabuda que el romanticisme esgota el seu horitzó en un mateix, immers en el paisatge “propi” i en la història “pròpia”, i és, per això mateix, egocèntric i capficat.