Taurins

Reconec que no sóc la persona més adequada per opinar de les curses de braus, també conegudes com a primera fiesta bárbara nacional (la segona són les oposicions a funcionari). No sóc la persona més adequada per història familiar. Quan jo era petit acostumava a passar el mes d'agost al poble dels meus avis materns, a Conca. L'avi era un gran aficionat als toros i de vegades, durant les festes del poble, em portava a les curses que es feien al tancat que representa que era la plaça. Per començar no hi havia ombra. De manera que vaig començar a associar la calor, la set i la incomoditat amb els toros. És allò del gos de Pavlov i la campaneta. Però això no va ser el que em va portar a avorrir les curses, sinó que en una tarda, quan li van clavar unes banderilles al toro, l'animal va començar a bramar de tal manera que em vaig horroritzar. Amb set anys –crec que tenia– ja em vaig adonar que allò no era ni diversió ni res, sinó una salvatjada.

La meva opinió al respecte ja està ben clara.
Fet que no obsta perquè em sorprengui per la diferent manera que alguns partits de Catalunya entomen l'abolició segons el moment. Quan es van fer els primers tràmits de la iniciativa popular que va portar al debat de l'abolició, el Partit Popular i Ciutadans van sortir de patolls a queixar-se perquè el Parlament debatia temes que no eren de l'interès de la població. Bé, doncs fa dies que hem vist com aquests mateixos partits reobrien el debat per intentar, inútilment, que s'ajornés o es revoqués l'abolició. En què quedem? El tema és o no és de l'interès general?