Opinions

Fa bastants anys que escric articles d'opinió, primer de manera discontínua i després de forma més regular. Dec haver-ne publicat uns cinc-cents des de l'històric Treball, fins a El Punt, passant per capçaleres tan diverses com Catalunya Sud, Nou diari, Diari de Tarragona, El vallenc, La nàpia, Zona metropolitana, Tzara, etc. El fet d'estar permanentment donant l'opinió, encara que sigui des d'una discreta columna de periòdic, de vegades provoca un cert mareig. Tan important és allò que penses perquè tinguis la pretensió que mereix ser llegit? El periodista, almenys, informa, explica el que ha passat, encara que no deixa mai de donar-ne el seu punt de vista. Però el columnista no sol dir res que el públic no sàpiga. Simplement opina. Potser és una manifestació de vanitat pensar que la teva opinió val la pena. Els articles d'opinió solen deixar indiferent la massa lectora. De vegades, poques, susciten reaccions: felicitacions, enuigs, crítiques... És lògic. Però què passa quan t'equivoques? Normalment no passa res. Després d'un article en ve un altre i tal dia farà un any. Fa alguns mesos, des d'aquesta columna, feia brometa sobre els ajuts que l'atleta Marta Domínguez necessitava per aconseguir els seus èxits. Ara aquelles acusacions no s'han provat. Si no dic res segur que ja ningú ho recorda. I l'afectada segur que no va llegir l'article. La impunitat amb què diem el que ens passa pel cap fa una mica de basca.