Vides de paper

Piscina municipal. Les sis de la tarda. Un airet agradable fa de molt bon passar la calor. Llegeixo Suite francesa, d'Irène Némirovsky, el llibre que hem triat aquest juliol al grup de lectura de la biblioteca de Taialà, una gran novel·la que explica l'èxode d'uns personatges francesos i com intenten sobreviure durant l'ocupació alemanya.

A la piscina no hi ha gaire gent, però les ombres van buscades, potser per això una noia d'uns trenta anys, amb un biquini de flors, estén la tovallola tan a prop meu. El primer que fa quan ha pres possessió del lloc és treure el mòbil i trucar a la seva mare. Jo vaig llegint. Però, ai las!, tot i que la veu de l'escriptora és una veu clara i potent, queda tapada per la de la noia, que parla fort com si estigués sola al món. Li diu a la seva mare que passarà a buscar-li la màquina de depilar, perquè li surten molts pelets a les cames, es depila, li costa 30 euros i no li dura gens, i ara a l'estiu, anant amb faldilles i a la piscina, els pèls li fan les cames lletges. Molt bé, penso jo, ja està, que vagi a buscar la depiladora i que calli ja d'una vegada. Però aquest tros de conversa només eren els prolegòmens. Ara canvia de tema i va al gra: resulta que els pares del seu xicot no l'accepten. “No, mama –li diu angoixada–, no són pas imaginacions meves, només m'accepten per força, perquè ell m'estima i no els queda més remei. Que com ho noto? Doncs és molt fàcil, en tot, en tot, ho noto, aquestes coses es veuen...”. A aquestes altures ja quasi no sento el que la novel·lista m'està explicant, només sento la veu de la noia dels pèls però jo, egoista, aliena al seu drama personal, intento concentrar-me en les vides de paper del llibre i desitjo ferventment que se'n vagi o se li acabi la bateria per no sentir-la més. Però com que no m'agrada ser antipàtica i tinc remordiments intentaré, si tornem a coincidir, posar-m'hi a la vora per saber com li va tot, els pèls i els sogres. Ah, els mòbils! Quin gran invent que et permet ser solidari! Ah, pobre noia! Això seu sí que és una història, i no pas les foteses que escriu la Némirosvki!