Adolescents: han de fer deures a l'estiu?

Si responem massa de pressa a aquesta pregunta, de ben segur ens equivocarem. És una d'aquelles maleïdes qüestions que exigeixen matisos. Avui dia tenim tanta pressa que, sovint, responem de manera precipitada. Ens passa amb altres temes: són bones les xarxes socials a internet?, cal fer de tot per tenir viu un malalt terminal?, hem de conèixer totes les amistats dels nostres fills?, els funcionaris treballen malament?... No n'hi ha prou amb un sí o un no: cal afinar.

El llarg període no lectiu de l'estiu té algunes peculiaritats: sol fer més bon temps, representa una ocasió per viatjar i fer estada a llocs diferents dels corrents, s'alteren els ritmes que –fins i tot un adolescent– pot haver de seguir durant el curs. D'altra banda, el món no s'atura ni deixa de funcionar el nostre organisme. Aleshores, què cal fer?

Als joves el temps els passa molt ràpidament: cada dia és una novetat. Aquesta sensació de vitalitat està accelerada ara pels what's up i la resta. Però aquesta impressió psicològica no vol dir que en facin tantes, de coses valuoses. Des d'un punt de vista formatiu, seria ridícul “no fer res” durant tres mesos. Per tant, primer error: no preguntar a l'adolescent de la casa, cada matí, “quin pla d'estudi tens per avui?”.

Els docents sabem que l'alumnat torna acadèmicament rovellat de les vacances. Han fet coses però –excepte en l'alçada– sovint han anat enrere. Certament, hi ha el cas del mandrós de mena –noi o noia–, que només mira la TV, menja gelats, no para de queixar-se i d'escriure “m'avorreixo!” al Facebook. Està malaltonet, pobrissó! Però, i amb els altres, què hi podem fer?

En un curs que estic seguint ara al Col·legi de Llicenciats, a Barcelona, hem parlat de la taxonomia de Bloom. Ve dels anys 50, però ha estat successivament revisada. Classifica els objectius educatius segons tres aspectes: el cognitiu, l'afectiu i el psicomotor. Tots els docents sabem que calen objectius educatius i que han d'anar d'allò més simple al més complex o elaborat. Tot i la pressió proigualitarisme, cada jove és diferent: com es veu bé en allò que fan a l'estiu! Apliquem, per tant, la diversificació durant les vacances.

A uns els cal reforçar els nivells més bàsics: recordar, comprendre. A d'altres, sense deixar això, se'ls pot incentivar cap a habilitats superiors del pensament: aplicar, analitzar i crear. Cada família hauria d'anar-se'n a l'estiu amb una recepta del mestre o tutor del seu fill: què prendre i amb quina dosi.

No podem canviar que hi hagi pares que són universitaris i d'altres sense estudis. Això hi influeix, és clar! Però tots haurien de tenir uns objectius, un pla traçat: l'adolescent haurà de realitzar activitats intel·lectuals on sigui: en un campament, a casa dels avis, en un casal o mentre treballa.

Aleshores, el secret, on és? En l'horari. Els clàssics deien “serva ordinem et ordo te servabit”, que vol dir aproximadament que per anar bé s'ha de mantenir un ordre. Cada dia, peti qui peti, un temps dedicat a la lectura, a escriure sobre allò llegit, a explicar-ho als pares o a qui ho pugui entendre... Aquesta feina acadèmica hauria d'estar pilotada, però als professors –excepte als qui dirigim treballs de recerca¨– només ens ho fan fer, professionalment, fins a un cert dia del juny. Després hi ha un buit que ha d'omplir la família. M'he preguntat moltes vegades per què, amb l'ajuda de les noves eines informàtiques, no es planifica prou un treball setmanal per als vailets, que s'hagués d'anar lliurant en dates preestablertes? El secret, creguin-me, és l'horari, l'ordre. Molt d'ànim!