Fer créixer el PP

Hi ha alguns articulistes preocupats per si els pactes de CiU amb el PP fan créixer aquest últim partit. No els preocupa que sigui el Partit Socialista qui hi pacti a Euskadi, per exemple, ni que hi hagi hagut consellers a la Generalitat que pertanyien a partits d'obediència espanyola (diferents del PP), sinó que els preocupen altres coses: els preocupa que accedeixi a l'alcaldia de Badalona un candidat aclaparadorament vencedor a les urnes (que és del PP, això sí), o que el president Mas arribi a acordar una abstenció popular als pressupostos a canvi de zero conselleries i d'algun càrrec en alguna diputació. Bé, i ja entenc que el PP crea al·lèrgies i que sempre
ha estat fàcil acusar-lo de tots
els mals del país, i també que és contrari a les causes nacionals catalanes: tot això ho entenc. Ara bé: qui o què fa créixer, de debò, el PP?

De la mateixa manera que ERC va créixer arran d'una demonització per part dels partits estatals, i gràcies al fet que un totpoderós Aznar ofegava les aspiracions de més autogovern, el PP d'ara també ha crescut arran de la demonització. Crec sincerament, i sense cap ànim d'ofendre, que el tripartit ha estat la millor eina de propaganda dels populars a Catalunya: fins al punt que li ha fet la feina. Mentre l'anomenada esquerra catalana parlava de fer el “cordó sanitari” al PP (terme insòlit en democràcia), els populars guanyaven uns milers de vots; mentre es provava d'impedir el debat sobre la immigració sota el paràmetre d'“això no es pot dir” o “això no es pot escriure”, García Albiol aplegava un grapat més d'entusiastes; mentre es posava en el mateix sac CiU i el PP tot parlant de “la dreta” amb to despectiu, els populars guanyaven credibilitat davant del seu públic. El menyspreu ha estat la gran carta guanyadora de l'actual tercera força política del país, molt més que les alcaldies que hagi (merescudament) assolit o els suports parlamentaris que (sense gran contrapartida en termes nacionals) pugui prestar. Mas ja ho va advertir: la seva aposta és per una legislatura de suports variables i de geometries obertes. Alguns encara juguen a posar banyes i cua al dimoni, com si el criteri fos el dels titelles. Això només porta a l'efecte bumerang. Ells haurien de ser els primers a saber-ho.