Se'ns (?) política exterior

En vint-i-tres anys, la nostra política exterior s'expressà amb una agenda presidencial positiva, però sense instruments governamentals explícits, llevat del PCPE. El 2006 neix una arquitectura institucional d'Exteriors, amb un comissionat i una viceconsellera al davant, màxim rang possible. S'obren delegacions de Catalunya a Berlín, Londres, París, Nova York i Buenos Aires, amb representants oficials del govern davant les autoritats del país i el cos diplomàtic estranger. Han fet camí, tenen relació fluïda amb els governs dels països respectius i formen part de les representacions acreditades a cada lloc. Han acollit membres del govern, ajuntaments, diputacions, universitats, entitats, empreses i també algunes ambaixades per celebrar-hi alguns actes o trobades. I han resolt problemes i acompanyat familiars, allà on la diplomàcia espanyola ha estat inexistent: cas dels bombers confosos amb terroristes, alliberats per l'acció eficient de les delegacions.

En quatre anys s'han signat i desenvolupat més de 170 acords amb governs: Quebec o Huang Dong (províncies), Flandes (regió) Sarajevo (districte), Nuevo León (estat federat) o Argentina, Moçambic i Uruguai (estats sobirans), a tall de mostra. I Nacions Unides. Catalunya és l'únic país no sobirà que hi té una dotzena llarga de convenis i intervé directament en les reunions internacionals de les agències de l'ONU. Som a l'escena internacional, amb la modèstia dels recursos disponibles, amb interlocució amb caps d'estat, primers ministres, ministres i, en ocasions, amb el boicot actiu de la diplomàcia espanyola a la qual irritava aquesta relació directa. El pla d'acció exterior, i la cessió d'un espai al cos consular acreditat aquí, són la culminació d'una estratègia de país.

Els Delegats, ara, ja no són nomenats pel Consell de Govern sinó que tenen un contracte laboral (?), insòlit en la diplomàcia internacional, mentre els responsables d'Exteriors aquí i a Brussel·les són diplomàtics espanyols i se n'ha rebaixat el rang de viceconsellera a secretari: és una opció. I amb un acord signat entre el govern de la Generalitat i el PP (campanya catalanòfoba contra l'Estatut, tancament de TV3 i de les línies en valencià a l'escola, supressió de la direcció general de Política Lingüística a les Balears, mesures contra la llengua a la Franja) perilla una estratègia que ha costat molt de construir. A. Sánchez-Camacho ha dit, i ningú no l'ha desmentida, que “s'ha acabat l'etapa de deliri de les ambaixades de Carod-Rovira” i, en el document esmentat, amb una ortografia que faria alçar de la tomba, simultàniament, Fabra, Sanchis Guarner i Moll, diu que l'acord pel qual s'abstindran (!) en els pressupostos es fa “se'ns (sic) perjudici de la necessària promoció de Catalunya al món”. El que ve ja s'endevina: tancaran alguna delegació (Buenos Aires, sembla), al marge del pes històric de la comunitat catalana, el centenar d'empreses catalanes que hi actuen i l'acord bilateral entre els dos països. Què pensaran les autoritats argentines en tancar-se una delegació a l'obertura de la qual assistí un representant seu, fa dos anys? On fins ara regia el principi de col·laboració, ara és “coordinació de les delegacions catalanes amb les ambaixades espanyoles”. Però Espanya no es coordinarà, simplement s'imposarà. És amb crisi econòmica quan més cal ser presents al món, internacionalitzar la nostra economia i acompanyar-la amb suport i voluntat política, sobretot quan la marca Espanya, ara, ens perjudica. Ells han obert unes vint ambaixades en els darrers anys. Demanarà també la senyora Sánchez-Camacho que les tanquin? Esperem la notícia amb un interès qui-sap-lo, indicible...