Fusiona i venceràs
Coincidint amb el moment en què la maror de la crisi a Espanya semblava aplacar-se com a notícia en els mitjans de comunicació, van sorgir de la veu poderosa del Banc d'Espanya una sèrie de manaments que, en general, tenen la imperativa forma de la fusió i que, malgrat tot, no creiem que obeeixin taxativament a la precària situació econòmica que es pateix, sinó que més aviat responen a una necessitat que s'arrossegava de lluny. I és que el nombre de caixes d'estalvis del panorama nacional resultava, sens dubte, excessiu contemplat des del microscopi sense igual que ens vigila, vulguem o no, des de Brussel·les a partir de la nostra entrada a formar part de la UE.
De tota manera, sense menysprear els auguris dels cercles economicopolítics europeus, es té constància que abans del crac immobiliari que va accelerar tot tipus de mesures correctores per reprendre el pols econòmic, ja existia entre els principals economistes espanyols el convenciment que les caixes d'estalvis eren massa nombroses i que, a curt i mitjà termini, per motius d'eficàcia i per pal·liar l'augment de la morositat derivada de la crisi, es veurien abocades a fusions diverses com a solució privada que no implica, en principi, utilitzar recursos públics.
Fent una mica de memòria, en els primers mesos de l'any 2009, fonts ben informades ens van assegurar que el governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, tenia en el punt de mira una sèrie de caixes, “més febles”, que obririen l'aixeta a la reordenació del sector. L'elenc estava format per Caja Duero, Caja Sur, Caja Cantabria, Caja Rioja, Caja España, Caixa d'Estalvis del Mediterrani (CAM) i Caixa Catalunya.
Seguint amb la retrospectiva, no podem obviar que, poc més tard, el 28 de març del 2009 (extraordinàriament, un diumenge... bé, o no tan extraordinari, si pensem en la possibilitat de la fugida de dipòsits que s'hauria desencadenat si la decisió s'hagués adoptat un dia en què les oficines estiguessin obertes al públic), el Banc d'Espanya va haver de publicar un comunicat en què assegurava que, tot i que Caja Castilla-la Mancha (CCM) tenia un patrimoni net positiu, la situació del seu capital regulador i les seves perspectives financeres aconsellaven, però, “buscar solucions que garantissin el seu futur” i el compliment de les seves obligacions davant de tercers, més enllà de qualsevol altra operació de fusió. Finalment, la Comissió Executiva del Banc d'Espanya va decidir la intervenció”de Caja Castilla-la Mancha, és a dir, la substitució dels administradors d'aquesta entitat per altres de designats directament pel Banc d'Espanya.
Després del tret de sortida de CCM, des de l'any 2009, el mapa financer ha fet un gir que va començar el 3 novembre del 2009, quan el Banc d'Espanya va aprovar la integració de Caja Castilla-la Mancha a Cajastur i sembla que es va alentir el 24 de maig del 2010, amb l'anunci de la CAM, Cajastur, Caja Cantabria i Caja Extremadura de la seva integració sota la fórmula del Sistema Institucional de Protecció (SIP). Bé és veritat que el procés no ha acabat, ja que, encara que des del Banc d'Espanya es reitera que, malgrat tot, no hi ha cap entitat en la mateixa situació que CCM abans de la seva intervenció, tampoc ha descartat que en un futur, depenent de l'evolució de la crisi, sigui necessari realitzar actuacions similars.
En tot moment ha de quedar clar que aquest moviment iniciat des del Banc d'Espanya no és un caprici. Cal recordar, en vista de l'absència de memòria d'alguns mitjans d'opinió, que pretenen fer llenya, que en la divisió de funcions realitzada pel Banc Central Europeu per pal·liar la crisi (en aquells moments era a les mans tremoloses del senyor Jean Claude Trichet) en van atribuir dues al Banc d'Espanya: l'ordenació de les caixes d'estalvis i la disciplina bancària. D'aquí ve que el Banc d'Espanya hagi desplegat el seu poder fins al màxim i hagi arribat a les caixes d'estalvis subsistents en totes les comunitats autònomes sense excepció.
Ara per ara, després dels ajustos que hi ha hagut, el mapa de les caixes d'estalvis a Catalunya reflecteix l'extensió de la Caixa de Catalunya (fins ara presidida per l'exministre Narcís Serra i ara regentada per un fidel deixeble de l'estirp d'Isidre Fainé). Sabem que l'opinió pública ha rebut amb certa il·lusió el principi del Banc d'Espanya que tendeix a distanciar els nomenaments de la presidència de les caixes d'estalvis de “la vida política ulterior”.
Però aquí no queda tot. El Banc d'Espanya planteja per a les caixes rurals i les cooperatives de crèdit un procés de concentració semblant al de les caixes. La màxima instància financera espanyola no s'oblida d'aquest sector, que en els últims mesos, a priori, ha passat més desapercebut que les caixes d'estalvis, però que té al mercat espanyol més de 70 entitats, prop de 5.040 sucursals, 20.700 empleats i gestiona més de 96.000 milions d'euros en crèdits. Però aquesta ja és una altra història.
