Els dèbils de debò

El jove professor de filosofia –incipient filòsof, és clar– Xavier Serra i Besalú, el primer d'aquest mes de juliol publicava en aquest diari un article de denúncia titulat “Ens importen els dèbils de debò?” He vist nàixer a l'inquiet Xavier i he seguit la seva formació cultural, humanista i religiosa i la seva trajectòria i puc avalar la seva sinceritat. Tracta la qüestió de la falsa debilitat i de la hipocresia que de vegades ens envolta. Ostres! Suposo, millor dit, estic segur que s'ha adonat que és una de les grans preguntes que es fa la part de la humanitat dita solidària quan es troba en un embolic.

Serra exemplifica el tema en el nivell social més baix: escola, empresa, contestataris, “sense veu”... És ben clar que n'estudia els efectes. Jo, en canvi, prefereixo analitzar-ne les causes i crec que el problema neix en el màxim nivell, en els desconeguts pactes entre els països dominants mundialment, referits a tercers que resten en la inòpia mentre fan de moneda de canvi. Es pacten els repartiments de venda d'armes, l'explotació de productes petroliers, de minerals imprescindibles i escassos i de matèries primes úniques, la participació armada en aquests tercers països per “evitar conflictes interiors o fronterers” i el seu domini econòmic mitjançant ajudes que són abraçades d'acer.

Dels dèbils, falsos o no, que preocupen Serra, aquests tractats no en fan esment. Que bona part de la població dels països africans passa fam? És una vergonyosa tradició. Que a l'Amèrica llatina hi ha grans focus de gana, malalties, epidèmies, governs i dictadors pervertits i que la justícia s'administra com el pebre? És prou sabut. Que a la desconeguda Àsia musulmana, budista, hinduista i més hi ha una endèmica falta de cultura, justícia i ordre, i una diferència abismal entre la població ciutadana i la rural? És un fet. Que a la desenvolupada Xina, a les zones agrícoles interiors sols mengen arròs i soja i encara venen o deixen morir a les nenes? S'ha comprovat. Que a les grans urbs hi ha les bosses de pobresa, barris miserables, indigència i ignorància oficial de les misèries? Cal anar-hi: a Nova York, Brasília, París, Bombai, Johannesburg, Moscou... resten a la vista.

No s'hi val a citar filòsofs i humanistes distingits i les seves doctrines: és tard. Queda bé però no té cap utilitat per als desfavorits ni per mentalitzar els dominants. Serra lluita amb esperit per aconseguir el que hauria de ser la gran croada per reconèixer els uns i desemmascarar els altres. L'objectiu és tan gran que espanta. Ha fet dues preguntes: “Hi ha falsos dèbils, frau mediàtic que cal desemmascarar?” i “Qui en té cura, dels dèbils de debò?”

Pel que fa a la primera, la falsa debilitat és un vici mundial encomanadís impossible d'eradicar. Els mitjans de comunicació a vegades cauen en la trampa i els fan el joc. D'altra banda, però, airegen sovint sense manies irregularitats sonades.

La segona, referida a qui té cura dels dèbils de debò, és incontestable: ni tothom ni ningú. Hi ha consciència i indiferència. Hi ha bona voluntat i esperit i únicament afany de lluir-se. Hi ha generositat i qui cerca euros distrets per enxampar-los. En un tema tan ample hi cap tot. S'ha de dir, però, que la bona voluntat dóna molt poc de si. És acció i decisió el que convé!

Diu Xavier Serra –en qui s'endevina un brot prou fort de desencís i pessimisme– que no està segur que ens importin de debò els dèbils i que per això ens cal fomentar la virtut moral i cívica i una formació en l'autèntica compassió. D'acord, però convé que fixi horitzons possibles d'assolir, propers, nostres i no faci com alguna fundació que posa els ulls –i els diners– en les Espanyes i les Amèriques. Si munta una croada, l'àmbit que sigui d'anar per casa. Així i tot, si ho fa, ben segur que no acabarà la feina!