la CRÒNICA
El bon home i el trampós de l'Evangeli
Ja ho sabeu: el llibre més venut al món, de sempre, és la Bíblia. Si més no és el que sabem fins ara. Potser, si les coses van com estan anant, vindrà el dia que passarà al davant l'Alcorà, que els musulmans són més colla que els cristians. Llibres de fe, de doctrina. Alguna cosa deu voler dir de tots nosaltres. A més a més, caldria sumar-hi els milers de llibres que s'han escrit, editat i llegit que comenten, discuteixen, rebaten o matisen els continguts del llibre sagrat. Sobretot del que anomenem el Nou Testament, és a dir, la narració dels fets i les dites que s'atribueixen a Jesús fins a la seva mort a la creu romana.
Doncs bé, acabo de llegir una nova versió de la vida
de Jesús –ja ho sé, l'enèsima– que m'ha entendrit per la seva senzillesa, el respecte i la comprensió per les fes de cadascun dels creients, el marge que deixa als no creients i l'originalitat del plantejament. Porta un títol que crida l'atenció: Jesús el bon home i Crist el trampós. El signa un reconegut mestre, Philip Pullman, i l'ha traduït al català Xavier Pàmies. Als dos se'ls ha d'agrair un llenguatge planer, dúctil, expressiu, directe, suggeridor, eficaç, que ens condueix per una història sabuda des de sempre, però que no deixa de sorprendre'ns per la aportacions justes, els matisos nous, els girs inesperats, que l'autor ha introduït en la trama.
El gran erudit anarquista Eliseu Reclus quan es referia
a Jesús no podia negar-li l'existència real, tot i creure que els Evangelis havien aplegat en una sola figura trets, accions i frases de diversos personatges més o menys coetanis. Adduïa com a argument determinant l'extraordinària humanitat dels fets narrats. Doncs bé, Pullman s'arrapa a aquella humanitat dels narradors evangèlics i l'aprofundeix, la converteix en la matèria primera del seu relat. Tots els personatges, totes les situacions, fins i tot els diàlegs, esdevenen tan naturals, tan lògics, tan senzillament humans que seria difícil no fer-los nostres des de la primera pàgina.
Curiosament, la figura de Jesús, el personatge historiat, resulta el més enigmàtic, el menys comprensible, el més allunyat de nosaltres, probablement pel seu arrelament cultural i físic a la terra jueva i al moment històric sorprenent que viu. Ens és més pròxim el germà Crist. Ja ha sortit, i ja tocava, explicar Jesús i Crist. Les dotzenes o centenars d'evangelistes escrigueren, per referències, amb fe, la narració primigènia de la vida de Jesús. Crist entén la diferència entre la història i la veritat. I la vida de seu germà que escriu per a la posteritat s'avé, tal com li demana un personatge misteriós –probablement la personificació del que serà molt més tard l'Església–, a parlar de la veritat més que de la història.
Ens podem tornar a preguntar, després de llegir el llibre, com va ser engendrat Jesús, què volia explicar als seus seguidors, qui el va vendre, si va morir a la creu... Tot. Des de la fe o des de fora.