Fer-se vell. O no

Fer-se vell (decrepitud física a banda) deu ser ara així com tenir gran menester de reconeixença. Que se't confirmi (almenys de manera aparent, però sempre ostentosa) que la causa (probablement justa i encomiable) per què t'has escarrassat gran part de la teva vida, ha pervingut fructífera a bon port. I avenir-te, doncs, a acceptar el guardó corresponent, per més verinós que aquest sigui.

Heus-ne aquí un exemple concret, del passat dia 12. Seu vella de Lleida. Marco incomparable (catedral, caserna, símbol de resistència i centre de repressió, museu) des d'on el darrer plançó de qui més va fer per destruir-ne el significat, escenifica l'atorgament dels Premios Nacionales de Cultura (no tot ha de passar a la capital del Imperio).

Entre aquests, un va a parar a un dels bons lectors d'aquest país (i de l'altre). Amb un cognom en diminutiu que, per mèrits professionals, bé mereixeria ser-ho en augmentatiu. I que de sempre ha posat volenterosament el coll a propiciar això que anomenen l'entesa entre la cultura catalana i la castellana (o espanyola).

I bé: cal recordar en què s'ha saldat tant d'esforç? Cal fer avinent la ignorància, el menyspreu i l'odi que, avui potser més que ahir, professa la intel·lectualitat espanyola per tot el que sigui català? Calia que el nostre homenot es rebaixés a fer el joc a tanta de concessio interessada?

No fer-se vell, en canvi, deu ser resistir-te a tot afalac de qui saps o preveus que, en el fons, sols aspira a la teva destrucció, només que de vegades amb una estratègia de maquillatge tota contemporitzadora i llargterminista.

És el cas, també concret i real, de Joan Vinyoli, que, el 1976, va rebutjar el Premio Nacional de Poesía en Lengua Catalana. Per raons, com deia, “exclusivament polítiques: la meva nació és Catalunya i com a català no puc acceptar un guardó amb el qual no tinc res a veure”.

I, encara: ¿són les persones les qui es fan velles, o no, o ho són els respectius moments històrics?