No mentiràs
La història del col·lapse d'ERC i les enormes dificultats amb les quals toparà aquesta força política a fi de recuperar la credibilitat, si és que ho fa algun dia, ja han estat a bastament analitzades. Al capdavall, però, i encara que sigui a costa d'una simplificació considerable, es pot resumir la caiguda i evaporació dels republicans en una sola causa: mentir. La collita esplendorosa de vots dels anys 2003 i 2004 es va produir perquè bona part de l'electorat va confiar en ERC per promoure una transformació de la política catalana a través de gestos dirigits a superar l'autonomisme, a recuperar la dignitat nacional, a canviar les formes de l'acció de govern i a regenerar la classe política mitjançant la radicalitat democràtica i la transparència. La decepció es precipita quan es va descobrint, sobretot a partir de la constitució del segon tripartit el 2006, que la majoria dels dirigents d'ERC només tenien la pretensió d'integrar-se en la casta política que feia vint-i-cinc anys que gestionava l'autonomisme, que no existia cap pla de superació d'aquest marc autonòmic, i que hi havia una agenda oculta rere les decisions de la cúpula centrada a reforçar l'aliança amb el PSC per esborrar CiU del paisatge polític del país.
L'erosió de l'hegemonia de CiU representava un punt bàsic per permetre la perpetuació d'una part dels quadres d'ERC a les diverses administracions, amb la voluntat d'imitar l'operació que havien practicat la mateixa CiU durant dues dècades a la Generalitat i el PSC en el món municipal, un mer canvi de gestors guarnit amb el discurs de les esquerres i de la suposada justícia social que es desintegra quan no hi ha excedents a repartir, sigui a causa de la crisi econòmica o sigui a causa de l'espoliació fiscal practicada per Espanya que un dels socis de govern, el PSC, consent avalant sense fissures el govern del PSOE. Com els bons mentiders que acaben convençuts de les falsedats que han proferit, fins i tot quan han estat deixats en evidència, alguns dirigents i exdirigents d'ERC encara insisteixen en el discurs de l'esquerra nacional com a coartada per reclamar la seva continuïtat personal com a polític professional i continuar gaudint de les prebendes que l'autonomisme reserva als seus servidors. És probable que, si en el futur es va consolidant un nou pol independentista al marge d'aquest personal, haguem de suportar l'oprobi de veure alguna d'aquestes velles glòries del sobiranisme practicant el contraindependentisme.
Com és sabut, el fracàs del projecte d'ERC, basat en aquesta perversió de la voluntat dels seus electors, ha estat total. CiU no tan sols ha resistit la pressió tripartida per minimitzar-lo, sinó que encara ha eixamplat el seu arrelament en sectors de l'electorat que fins fa poc li eren hostils, i ha accedit a governar places que li havien estat vetades des de l'inici de la democràcia, com ara els ajuntaments de Girona i Barcelona. No obstant això, fins i tot en l'apogeu d'aquesta segona etapa de predomini convergent, ja es pot copsar el mateix germen de l'engany, ara de CiU, que podria portar a una progressiva pèrdua de suports, si bé més alentida que el procés viscut a ERC a causa del major domini de CiU dels ressorts del poder i de la seva penetració en els estaments econòmics i mediàtics. Recordem que Artur Mas és un president investit amb el compromís de defensar “el dret a decidir sense límits” i de pilotar “una transició nacional”, ni que sigui, en una primera fase, focalitzada en l'anomenat pacte fiscal. No ha passat ni mig any d'aquest compromís, que s'aprova el primer pressupost del govern convergent amb els principals adversaris del dret a decidir, el PP, la mateixa força política que busca la destrucció de la immersió lingüística en tots els territoris dels Països Catalans, que va promoure el recurs contra l'Estatut al Tribunal Constitucional i que ha assolit cotes de poder local molt altes a Catalunya, com l'Ajuntament barceloní i el govern de la Diputació de Barcelona, gràcies al consentiment de CiU. Però el problema principal no són els pactes amb el PP, o no ho serien necessàriament si no fos que en ells es revela el signe d'una possible agenda oculta del govern de CiU: la repressió de l'independentisme. Malgrat la retòrica i l'actitud d'alguns sectors, CiU podria estar afavorint que l'espanyolisme penetri de forma irrevocable a les institucions catalanes per justificar la perpetuació de l'autonomisme.
El preu de l'exercici del poder que els quadres convergents han anhelat durant els darrers vuit anys passa per esmorteir els gestos de ruptura amb la complicitat dels grups mediàtics i econòmics d'obediència espanyola. Fa poc n'hem tingut un exemple: a Barcelona, de votar a la consulta sobiranista s'ha passat a silenciar la manifestació del 9 de juliol. Que els independentistes de CiU acceptin aquesta maniobra s'explica de la mateixa manera que els dirigents d'ERC van empassar-se pactar amb l'unionisme socialista: els beneficis socials i retributius que la pertinença a l'estament polític comporta, ni que sigui al capdavant d'una comunitat autònoma de règim comú, una actitud que si es va denunciar aleshores també s'ha d'assenyalar ara. Per a la classe dirigent, sigui del color polític que sigui, sempre és molt més còmode continuar fidel al sistema que li permet accedir al poder i cobrar sous i dietes que no pas endinsar-se en un incert procés de secessió que comença amenaçant la seva situació personal. Per això el canvi que reclama la societat només es produirà per una pressió externa, segurament impulsada des de l'oposició, que es comprometi a accedir al govern només en cas de trobar-se en condicions de propulsar la declaració d'independència en un termini breu i a través d'un procediment clar i pautat.
