Qui traspassa la línia vermella?

El que potser no volien exterioritzar els polítics, però varen acabar fent-ho, el dia que uns descontrolats es van fer passar per “indignats” i els van bloquejar l'entrada a la seu parlamentària, és fer-nos creure que són poc menys que intocables. Alguns varen aprofitar l'avinentesa per desacreditar tot el moviment d'“indignats” i, a més, manifestar-nos que el que va succeir a les portes del parc de la Ciutadella és no només una acció reprovable, sinó la més recriminable possible, car havien menystingut el més sagrat en democràcia: dificultar la tasca parlamentària dels diputats. Així ho va denunciar el president Mas en expressar que “havien traspassat la línia vermella”.

Fets com aquests, certament recriminables, serveixen per evidenciar-nos com a mínim dues coses: 1) que la dinàmica dels partits i els objectius que persegueixen provoquen –malauradament– una alarmant desconnexió justament amb qui, segons ells, són els subjectes de la seva acció política, ja que sovint ni escolten ni s'assabenten del que realment reclama la ciutadania; 2) a molts dels polítics, especialment els que guanyen eleccions, només els preocupa com aconseguir la suma que serveix per configurar majories, però mai no analitzen les raons per les quals hi ha més del 30% d'electors que no van a votar i, d'altres que hi van, voten en blanc o provoquen el vot nul.

Valdria la pena que la classe política, abans d'indignar-se per uns fets de certa rellevància però del tot intranscendents com els del parc de la Ciutadella, s'aturés a analitzar les raons de la indignació de milers de ciutadans i ciutadanes. Una molt forta indignació que està motivada, entre d'altres raons, per les decisions dels que estan al capdavant del govern de la Generalitat i que potser, per la seva alarmant desconnexió amb la ciutadania, no en són prou conscients (o no en volen ser), però que, amb les seves decisions, ells sí que han traspassat i de manera excessivament transcendental la línia vermella de la més elemental ètica política. La línia vermella que malmet la dignitat dels treballadors i assalariats, en atemptar contra l'estat del benestar per haver aplicat mesures restrictives que perjudiquen els usuaris de la sanitat i de l'ensenyament públics; la de l'honestedat política, en promoure retallades innecessàries, justificant-les pel mal estat de les finances, que en cap cas no són tan alarmants com ens han volgut fer creure; la de la decència, en aprovar en el Parlament, o donant-hi suport en el Congrés de Diputats, lleis que perjudiquen els interessos dels sectors més desfavorits; la de la més denigrant incongruència en pactar de nou amb qui ens va impugnar l'Estatut els pressupostos d'enguany, l'eliminació de l'impost de successions que beneficia els més rics quan es fan retallades que perjudiquen els més necessitats, o incrementant el que grava el preu de l'aigua.

Senyores i senyors polítics, senyores i senyors diputats i membres del govern, dissortadament la ciutadania encara no ha reaccionat davant l'alt nivell de desvergonyiment que es pot observar entre la classe política. Hi ha tanta prepotència i arrogància entre determinats polítics, que no els importa incomplir les seves promeses electorals o veure's implicats i imputats en casos de corrupció. Potser és per això que s'han cregut intocables. Això, però, no pot seguir així i cal esperar que en un futur no llunyà la ciutadania i la societat civil reaccionaran a temps per capgirar aquesta malèfica inèrcia i promoure la revolució social que forci un canvi radical en el sistema democràtic, amb l'elecció oberta dels candidats, en la retribució transparent dels seus ingressos o en l'eliminació de prebendes i pensions que, a més de milionàries, constitueixen un greuge comparatiu amb el vigent sistema de pensions de qualsevol dels assalariats, sigui quina sigui la seva categoria professional.