Gratitud

A vegades un comença una columna i acaba fent una homilia. Observin: un amic se'm queixa de la poca inclinació de la gent a expressar gratitud pel que fan els altres. Deixant a banda les gràcies al cirurgià que t'acaba de salvar la vida o al bon home que t'acaba de treure del mar on t'ofegaves, mostrar agraïment sol fer mandra. És una llàstima. Es tracta d'un curiós fenomen d'autocontrol que no té cap gràcia: és tan mesquí com absurd. Sentir gratitud i no expressar-la és tan poc interessant com embolicar un regal i no fer-lo arribar al destinatari. Fa poc, vaig enviar una nota d'admiració i agraïment a un escriptor per un llibre que m'havia semblat esplèndid. És un autor reconegut en el seu camp, però deu ser tan poc freqüent rebre aquest tipus de missatge que em va respondre tres vegades amb notes d'agraïment diferents simulant que no m'havia contestat encara. Ens agrada que ens estimin però el que s'agraeix, sobretot, és que ens ho facin saber. Es veu que som així: criatures necessitades d'una paraula amable. Per això els generosos, a la llarga, acumulen tanta estimació. Penso en un veterà periodista a qui tothom estima perquè no desaprofita cap conversa per parlar bé d'algú encara que sigui de la mateixa professió. Un cas. L'art de la deferència i de la generositat està de baixa, va quedar tocat de mort amb la cultura de l'èxit que s'associa, erròniament, amb el benefici propi i amb el fet de creure's més espavilat que l'altre. L'amabilitat, com els bumerangs, sempre torna al seu punt d'origen. I, si més no, sempre té efectes balsàmics. Pensin en aquell revisor de l'autobús atapeït de gent, al Pakistan, que en arribar a la parada crida: “Només sis! Només sis!”. Els compta, en deixa passar sis com pot i toca el timbre. Mentre el bus torna a arrancar es mira els que es queden a terra i torna a cridar: “Ho sento molt. Al cor m'hi cabeu tots, però el bus va massa ple!”. Aquell pensament amable deixa una colla de rostres somrients. Ja els he advertit: una homilia.