Exportar energia, acollir residus

En aquesta primera dècada del segle XXI s'ha produït la total i efectiva interdependència entre els fets locals i globals i viceversa, i aquesta estructura s'ha establert plenament al nostre país, aquest petit punt en la Terra que és Catalunya.

Aquesta interdependència corre paral·lela a una voluntat cada cop més forta d'independència, individual i col·lectiva, mentre la subtil dependència d'unes xarxes econòmiques hostils fa que aquella interdependència –positiva en teoria– dels sistemes econòmics, polítics, humans i naturals esdevingui negativa, alhora que fa que l'anhelada independència política i econòmica no esdevingui del tot completa com es voldria.

Aquesta abstracció argumental em serveix per concretar un fet com és la renovació del permís d'explotació, el proper 1 d'octubre, de la central nuclear d'Ascó, circumstància que depèn –com en tot el que es refereix a l'estratègia energètica– del govern de l'Estat, que en aquells dies de tardor –aneu a saber– potser ja haurà convocat eleccions generals. Només cal –com ha estat evident en altres ocasions– que alguns grans mitjans de comunicació estatals s'ho proposin per fer decantar, per pressió, la informació cap a la deformació.

De manera semblant passa amb el que es refereix a l'energia –i, en concret, a la nuclear–, en què el comú de la població (talment com està passant amb el guirigall de la crisi econòmica) està molt lluny de saber què decideixen i pacten els poders que estan al seu voltant i, igualment greu, si l'ofensiva propagandística dels seus portaveus governamentals, empresarials, acadèmics i periodístics, que ja fa deu anys que dura, és mínimament creïble.

Això també forma part de la crisi estructural i de la indignació regnant, entre la desolació i la impotència. L'edat de l'energia nuclear (ara fa 55 anys del primer reactor a Europa) no és infinita, perquè finits, com el petroli, són els recursos de què se sustenta (l'urani), alhora que les preteses seguretats i economies de funcionament del conjunt del sistema nuclear no s'han confirmat, com s'ha anat demostrant en les diverses crisis de 1973, 1979, 1985, 1994 i, espectacularment, en la que estem passant des de 2008.

La nostra adscripció al model nuclear –forçada pel franquisme en la seva etapa més desenvolupista i pels seus homòlegs catalanistes a Catalunya, tots argumentant el progrés de què gaudiríem– haurà suposat, en aquests últims 40 anys (gairebé tants com la dictadura), el nivell de concentració de poder en poques mans més alt de la nostra història, l'índex també més alt d'aglomeració demogràfica en l'àrea central del nostre territori, contrastant amb el buidat persistent d'infinitat de comarques, i les quotes també més elevades de circulació d'energia malbaratada i de contaminació permanent, difusa i invisible de radiacions industrials (químiques, nuclears i automobilístiques).

Dintre la crisi general que vivim, aquesta, l'ambiental i ecològica, que afecta tant l'economia dels recursos com la salut de la gent, és un component essencial del malestar que ens aclapara. I és una conseqüència més –com en les xarxes invisibles del diner especulatiu, amb la seva inextricable enginyeria financera– d'aquella interdependència, finalment negativa, que esmentava.

Ara, l'Estat (sigui del PSOE o del PP), les companyies i els seus propagandistes remunerats tracten d'ampliar la vida útil de les nuclears, com a mínim per vint anys més, una temeritat com la de centralitzar els residus, tot fet a última hora, en una hora de crisi majúscula en què els governs, en comptes de promoure comportaments de consums energètics raonables, posen a disposició, a bon preu, els serveis residuals de la prostitució nuclear col·lectiva.

El món, i el nostre món, ha clamat al llarg dels temps infinitat de vegades contra aquesta impostura, engany i prepotència financera, científica i política, la darrera el 5 de juny passat a Barcelona, on milers de persones van sortir al carrer estimulades per la campanya Tanquem les nuclears. 100% energies renovables, impulsades per diversos moviments, tots amb uns noms propis de llarga navegació en el combat per unes relacions socials més equitatives.