“Un món Barça”

Shakira ha declarat que vol “un món Barça”. Des dels camps més diversos no es para d'invocar la figura de Josep Guardiola i del FC Barcelona. “Hem de treballar de la mateixa manera que juga el Barça!”, vociferava l'encarregat d'un taller mecànic on vaig anar a recollir el cotxe. Ho feia enmig d'una escena molt expressiva, tot alçant una clau anglesa amb la mà i entre els somriures sarcàstics dels altres treballadors. El cas és que una vaporosa i embafadora metàfora Barça impregna tots els àmbits: familiar, laboral, econòmic i fins i tot aquella part dedicada a l'oci. Arribats a aquest punt d'inflació es fa inevitable remarcar que l'estil d'un grup de multimilionaris que juga a futbol –per sublim que sigui el seu joc, que ho és– no sempre pot oferir respostes simètriques a les complexitats que planteja la societat en les seves múltiples facetes.

Amb tot, al voltant del futbol i del Barça, es desplega una paradoxa lluminosa, digna dels sofismes del Banquer anarquista de Fernando Pessoa, una obra menor d'aquest escriptor portuguès, que exposa en forma de diàleg les truculències intel·ligents d'un individu que intenta justificar la seva condició de banquer i, alhora, d'anarquista. Amb la inestimable col·laboració alienant de les principals capçaleres del periodisme esportiu se'ns reitera que Mascherano, Cesc o Alexis Sánchez han decidit perdre diners per jugar en el Barça. En realitat volen dir que aquests jugadors han decidit guanyar menys diners que si juguessin en altres equips, que els pagarien millor. Paradoxa lluminosa per als amants dels transvasaments conceptuals: només les grans possessions de diner permeten renunciar a l'esclavitud del diner. En aquest sentit Shakira té un pèl d'encert a l'hora de desitjar l'impossible: “Un món Barça”.