75 anys de garrotades
Aquests dies que es compleixen 75 anys de l'inici de la Guerra Civil espanyola s'han rememorat episodis, personatges, frases, actituds i fets molt significatius. Uns quants diaris han recordat que els colpistes principals havien donat la paraula d'honor de no alçar-se en armes contra el govern legítim.
L'honor és un concepte sagrat per a un militar, però si se'l passa per l'entrecuix i guanya una guerra, no és un traïdor, sinó un salvapàtries. Es van alçar contra el governi i van acabar carregant-s'ho tot, República, monarquia i democràcia.
Ara ve allò tan lleig de recordar. Abolida la República, l'Espanya de Franco es va autoqualificar de reino. Un regne sense rei? Com es menja això? Doncs amb patates. Mort Alfons XIII a l'exili, l'hereu de la corona es va pintar el tron a l'oli mentre Franco feia una llei de successió perquè don Juan Carlos fos el seu successor amb el títol de rei. El caudillo va insistir que aquesta era la seva voluntat i que no es tractava d'una restauració sinó d'una instauració. Quan es va morir, el país sencer tenia un culet tan petit que ningú no gosava incomodar els militars recordant que el monarca imposat se saltava l'ordre dinàstic, que era un caprici personal del dictador. I ell tampoc no va abdicar en favor del seu pare.
També s'ha publicat aquests dies la frase atribuïda a Alfons XIII: “Elegí a Franco cuando no era nadie. Él me ha traicionado y engañado a cada paso”.
Avui ens passa això mateix amb la democràcia espanyola. Catalunya, que va contribuir decisivament al clima de concòrdia per redactar una nova Constitució, és enganyada i traïda cada dia. El PP no ha sabut distingir entre dreta democràtica i herència franquista, i ha acabat assumint no solament els tics de la dictadura sinó la seva essència. Ha reprès amb entusiasme el paper de salvapàtries i ha creat, juntament amb el PSOE, un clima de guerracivilisme en què l'odi a Catalunya és un signe d'amor a Espanya. Així, cada any que passa, la vida política espanyola es fa més grossera. Se sent incòmoda amb la dialèctica parlamentària, s'estima més les pedrades. Enyora aquell 18 de juliol.
