L'A al quadrat = Impulsa

El Fòrum Impulsa de Girona s'està convertint en el que en argot tècnic se'n diu meeting point de l'emprenedoria; això sí, acompanyada també de sèniors empresarials de primera divisió –jo vaig tenir la sort d'anar amb Josep Santacreu (CEO de DKV)– que proporcionen possibilitats perquè els joves trobin/trobem sortida a projectes per transformar i fer evolucionar les nostres societats, alguns cops massa empoltronides. I tot això, després de quedar tots esmaperduts amb la intervenció de l'ecologista de 13 anys Felix Finkbeiner i el seu “no parleu més, comenceu a plantar arbres” o el “si la política convencional planetària no ens fa cas, cap problema!, fundarem uns altres partits a escala global que podran substituir els actuals”... Encara no sé ben bé si sentia parlar aquell marrec genial i descarat o el mateix protohistoriador Eudald Carbonell i el seus postulats anarcoapocalíptics. Un menut que duia al darrere un pòsit cultural de primera, ja que, pel que vaig conèixer, hi havia un pare –i podria intuir també una mare– molt brillant i que sabia portar excel·lentment el seu noi.

Doncs bé, esperonat per l'energia que des de fa dos anys em genera aquest esdeveniment, m'agradaria anar compilant emprenedors de proximitat que jo consideri de primera categoria; un que sap molt de tot això és el periodista Eduard Batlle. Suposo que aquests apunts podran servir d'humils indicadors d'emprenedoria a Josep Lagares, una de les ànimes de tota aquesta genial iniciativa i director general de l'empresa Metalquimia. Ell, com a bon emprenedor, i també com Josep Santacreu, són membres de FEMCAT, una associació d'empresaris catalans de primera que aposta pel país i fan de lobby quan cal. L'Alfons Cornella, l'home infonomístic, també és un altre dels tòtems de tot aquest sarau cultural i generador de positivitat.

Però tornem al títol. Algú –potser molts– haurà dit que si m'he begut l'enteniment. El cert és que en la vida el misteri també hi té la seva cabuda. L'equació no és difícil: les A al quadrat corresponen a dos festivals: Acústica de Figueres i Aphònica de Banyoles. Dues A al quadrat que sumen fins a l'infinit i que estan ajudant a situar dins aquest mapa complex dels festivals –que brollen com bolets– dues ciutats que necessiten sumar i cuidar la seva “massa gris”, o sigui, el seus emprenedors i creadors.

Llavors, sorgeix el següent interrogant: “= Impulsa”. Doncs perquè darrere d'aquests dos festivals hi ha dos emprenedors –una paraula força desgastada però que és la que millor explica el fenomen– que no ratllen gaire més de la trentena. Dos homes que, gràcies al seu esforç i tenacitat, han generat més vida cultural i musical a les seves respectives ciutats. I ho han fet des de la iniciativa privada, en un bon maridatge amb les institucions públiques, receptives i prou conscients del potencial d'aquests esdeveniments. Estic parlant de Xavier Pascual, una de les A de l'alfabet musical d'aquest quadrat, que la fa des de Figueres. Enguany, ha arribat als 10 anys i ho va celebrar amb un entranyable acte al Teatre-Museu Gala-Dalí. El seu festival propicia quasi 40.000 persones de públic a la ciutat empordanesa sense aturador i gaudint de gresca i bona música. Transmetent el tarannà del seu impulsor. L'altra part de l'equació cultural de les comarques gironines és Francesc Viladiu, que des d'una cultura musical insaciable, d'una humilitat extrema i sensibilitat latent, ha forjat una delicatessen de festival basat en la veu i que enguany ha tingut una exposició retrospectiva a l'espai Eat Art de Lluís Vilà de la mateixa ciutat. Dos mons, dues realitats, dues maneres d'afrontar un compromís però un mateix objectiu: assolir a través de la cultura un èxit de proposta, model, difusió. És el que s'ensenya a les facultats d'economia –sector terciari i quinari com a generador de diners i molts més– i que només gràcies a ments lúcides i un pèl inconscients s'acaba assolint. Hi ha rigor, honestedat i moltes ganes però, sens dubte, hi ha passió i inconformisme per transformar el futur. Són discontinuïtats d'un paisatge hirsut, on petits grans oasis musicals generen pluja i vida. Oasis que, interconnectats, podrien generar una continuïtat en forma de selva de les delícies, dels plaers humans que ens ajuden a transcendir. Potser arribats a aquest grau, caldrà una plataforma perquè aquests nodes de cultura –i altres que hi ha dispersos pel territori– puguin tenir més i millors plataformes per interconnectar-se.