PSC, tres reptes
El socialisme català va assolir el 2003 la seva fita fundacional: governar Catalunya amb un pacte i un programa de progrés, destinat a emprendre les reformes necessàries en favor de la cohesió social i la integració nacional. I va afegir-hi l'impuls d'una nova cota en el desenvolupament constitucional, amb un major autogovern per a Catalunya i la voluntat d'avançar cap a l'Estat federal i plurinacional. Durant dues legislatures, Catalunya va fer un tomb social molt important, va assolir un nou Estatut i un nou model de finançament i va posar sobre la taula una doble exigència: l'evolució plurinacional de l'Estat i la superació del vell model concèntric de desenvolupament, amb l'establiment de l'eix mediterrani com a espina dorsal de la nova regió europea i global que Catalunya ha d'articular.
Aquest període va ser clausurat abruptament per les dificultats que va generar el mateix model de coalició assajat (el “tripartit”); per l'embat de la crisi econòmica i el desgast que aquesta va provocar en el conjunt del socialisme espanyol, que va haver d'entomar-la des del govern de l'Estat; i per la frustració i l'exasperació que va generar l'èxit extraparlamentari de la dreta espanyola contra el nou Estatut –sentència del Tribunal Constitucional–, aprovat al Congrés dels Diputats, referendat pel poble de Catalunya i promulgat com a llei orgànica de l'Estat.
Aquest darrer fet va produir una saturació que va esclatar al carrer en clau independentista. I, a cavall d'aquesta onada, guanyava les eleccions i accedia al govern una CiU en clau sobiranista i neoliberal, que aviat guanyaria espai, també, en el camp municipal. Una CiU que de seguida deixaria de banda la causa de l'Estatut pactat i de l'Estat plurinacional, que transmutaria la seva promesa de “concert econòmic a la basca” en possible “pacte fiscal” a determinar i que correria a pactar amb la dreta espanyola antiestatutària.
Descavalcat després de molts anys, el socialisme català ha d'aprofitar per fer net i regenerar-se. Ha d'actualitzar les seves propostes i connectar amb les noves energies de la gent que està indignada amb l'estat de coses imperant. Tres són, a parer meu, els principals reptes:
1. Articular, amb el conjunt del socialisme europeu, un nou relat d'esquerres, en resposta a l'assalt de la democràcia pel capitalisme global més salvatge, un relat econòmicament competent, però destinat a la consecució del món diferent que sabem possible. Aquest nou relat hauria de donar lloc a una “aliança catalana de progrés”, allunyada de la coalició freda i superestructural que va ser el “tripartit”, basada en un potent moviment social, democràtic i reformador.
2. Implicar-se plenament en la renovació de la política i de la democràcia, amb la incorporació de les llistes obertes i de la correcta vinculació entre electes i electors; amb eleccions primàries sobre la base de censos públics; amb l'establiment de noves formes de participació i d'autogestió ciutadanes.
3. Recuperar l'autonomia, la veu i la visibilitat del socialisme català al Congrés dels Diputats, superant la posició minusvàlida en què va deixar-lo el 23-F i retornant a l'estricte compliment dels pactes fundacionals del PSC i de la relació d'aquest amb el PSOE.
És a dir, amb el corresponent respecte a la voluntat democràtica del poble de Catalunya, un respecte que està renyit amb la fórmula perversa que dóna veu i visibilitat a la segona força catalana a les eleccions generals, CiU, mentre les nega al PSC, que és la primera força. Això exigeix el restabliment del grup “Socialistes de Catalunya”.
