‘Hippies'

L'holandès Michel podria estar fent classes de surf a una colla de guiris ressacosos a Eivissa però el trobem a Aulàs, un antic poble abandonat del Pallars, munyint una cabra per fer-ne després un formatge de formes que recorden vagament un gouda holandès i que repartirà amb la seva furgoneta atrotinada pels poblets de la Terreta. En Michel era guia i operador turístic i es guanyava bé la vida conduint oficinistes rossos i de cara vermella per les cales més interessants de la Mediterrània. Però un dia, enamorat de les muntanyes del Pirineu, ho va deixar tot per anar amb la dona i la filla cap a aquest petit racó de frontera entre el Pallars Jussà i la Ribagorça.

Quan arriba l'estiu els pobles abandonats del Pallars reben la visita d'urbanites que, com en Michel, aspiren a una nova vida comprant una casa abandonada i instal·lant-se en un entorn que resulta idíl·lic fins que arriba la tardor i les primeres nits gèlides i el fred entra per les ranures de les portes i s'instal·la al fons dels ossos. La gent del Pallars els diu hippies, tot i que el nom no és gens exacte perquè hi entra des de l'home desesperat al qual se li ha acabat l'atur fins a l'emprenedor que vol muntar un negoci de turisme rural. Un alcalde del Jussà em comentava aquesta setmana que rep gairebé cada dia la trucada d'algú de Barcelona o rodalies que li demana si sap d'alguna feineta pel Pallars ni que sigui per menys de 1.000 euros i alguna casa on anar a viure. Els ha de dir que no. Fa tres anys era més fàcil, sempre hi havia un lloc on calia un manobre i els que deixaven la ciutat treien prou diners del pis per rehabilitar una gran casa de pedra i viure folgadament una temporada.

Darrerament, quan vaig a Barcelona, trobo la ciutat un pèl deprimida, cansada, desorientada. Fins i tot els turistes en calça curta fan cara de circumstàncies. En canvi la crisi no ha canviat el feréstec i solitari Pallars Jussà. La gent als pobles manté la mateixa mirada descreguda sobre les estacions que van passant, i els hippies, ja siguin hippies vocacionals o obligats per les circumstàncies, continuen resseguint les valls abandonades un cop i un altre, perquè sempre hi ha un somni per acomplir i una vida per refer.