Aquest d'ulleres

El subgènere de l'entrevista a algú d'entre la gent tinguda per creadora (escriptors, artistes, farandulaires varis) acostuma a derivar cap a un esclat d'exhibicionisme fatu. Envanit per l'oportunitat autodeclamatòria que se li brinda, el tal creador es prodiga en grandiloqüències estentòries entorn de la pròpia obra i, en definitiva, del seu més que sobredimensionat ego. El resultat final mai no se sap què més suscita: si patetisme o hilaritat.

En fóra un de tants exemples flagrants el d'un plumífer, ja traspassat, amb fundació a Caldetes, l'aportació objectiva del qual queda minvada per tanta d'autoimpostació.

A l'extrem oposat tenim per sort, també entre alguns altres, el d'un veritable senyor de les lletres: Josep Maria Espinàs. El qual, en una recent conversa amb Albert Om (a l'Ara del dia 17), excel·lia una vegada més en l'art del cleuasme. És a dir, en el tecnicisme retòric que designa allò que trobem ja com a màxima evangèlica (“Qui s'humiliarà a si mateix serà exaltat”: Mt 23, 12) o com a constatació en sentenciosa ploma de qui va ser molt més que comentarista polític (“No és verament irònic qui no sent i no practica l'autoironia”: Rovira i Virgili, maig de 1926, a la RdC).

I així, Espinàs, que ja altres vegades no havia tingut empatx a definir-se com a “home de fer feines” o a confessar que, com a dropo, també havia fracassat, ara admet que l'eslògan de la seva vida és ser “aquest d'ulleres”, segons el distingia un tinent de la seva època de milícies.

Cal molta de saviesa per autoaplicar-se tant de distanciament irònic, o litòtic, per dir-ho també amb el terme retòric més escaient. La saviesa necessària perquè, a la pregunta sobre la perdurabilitat de la seva obra, expressi indiferència per “una posteritat que no puc veure”. Una saviesa estoica que ell no dubta a identificar amb el fet de “no voler el que no necessites” (i, efectivament, què es pot necessitar després de mort?).

Un cop més, senyor Espinàs, chapeau i moltes gràcies!