Drets teòrics

A l'autoescola, l'aspirant a conductor vol el llibre en català. Contestació, amb un punt de neguit: “T'hauràs d'esperar, perquè l'he de demanar, no en tinc, aquí”, i, tot seguit: “No sé si el fan, ja, perquè no el demana ningú”, i encara: “I el llenguatge tècnic, en català, és molt difícil”. Rèplica: “Com en castellà, no?, que també és difícil”. Contrarèplica amb desconcert: “És clar”, i sortida alleugeridora: “Però tu tens tot el dret d'examinar-te en català, només ho has de demanar”. Pregunta: “I les classes, en quina llengua es fan?”. Resposta sobtada per un punt més de neguit: “En castellà, les classes només es fan en castellà”. Atenuació: “Però tu tens dret a examinar-te en català i jo et buscaré el llibre en català”. O sigui, estudiar un llibre en castellà –l'exemplar en català no va aparèixer–, amb classes en castellà i examinar-se en català de qüestions de matís. Arriscat. No és només una metàfora, sinó un cas real, però també funciona com a metàfora: trenta anys i escaig després de la reinstauració de la Generalitat, els drets lingüístics dels catalanoparlants són teòrics: algunes lleis els emparen en alguns àmbits però la pràctica els inutilitza. La cantarella xenòfoba del nacionalisme espanyol escup amb ràbia la lliçó contrària, però la pràctica informa de situacions com aquestes que, a més, les persones conscients s'han cansat d'explicar.