Ara, contra l'occità

Ni a l'Estatut de Núria (1931) ni a l'aprovat finalment (1932) no es fa cap menció a l'occità de la Vall d'Aran. El mateix passa amb la constitució espanyola (1978), en què l'únic idioma de què es parla és el castellà, “la llengua espanyola oficial de l'Estat”. Les altres, incloent-hi l'occità, no existeixen. Cal esperar el 1979 perquè aparegui per primer cop en un text legal l'Estatut d'Autonomia, una referència a la “parla aranesa”. De llavors ençà, la llengua occitana usada a l'Aran, que els aranesos anomenen popularment aranès, apareix en cinc lleis més, sempre del marc legislatiu català, mai de l'espanyol: la de Normalització Lingüística (1983), la del règim especial de la Vall d'Aran (1990), Política Lingüística (1998), Estatut d'Autonomia (2006), en què ja apareix com a “llengua occitana, denominada aranès a l'Aran”, i la de l'occità, aranès a l'Aran (2010).

Hi ha, doncs, un llarg recorregut des del silenci, l'oblit i la marginació, fins al darrer Estatut i la llei que vaig tenir l'honor d'impulsar, presentar i defensar al Parlament, fins a aconseguir el suport de tots els partits catalans de tradició democràtica. Vaig encarregar-ne el redactat a l'oficina Occitan en Catalonha, dirigida per l'aranès J.L. Sans, i va ser aprovada en el darrer ple de la legislatura. S'hi desplegava el que quatre anys abans ja establia l'Estatut: l'oficialitat de l'occità no només a l'Aran sinó a tot Catalunya. Així, el Principat era l'única comunitat autònoma de l'Estat amb tres llengües oficials i Catalunya, amb Luxemburg, l'únic país europeu amb tres idiomes oficials en el mateix territori.

Així, l'indret més petit de llengua occitana, al voltant de cinc mil parlants reals, donava la dignitat més gran per a una llengua: l'estatus d'oficialitat. Un exemple per als tres milions restants d'occitanoparlants, a l'Estat francès, i una minoria a l'italià. I una demostració de l'actitud, la sensibilitat i la maduresa democràtica de la societat catalana i les seves forces, posant fi a una història d'injustícia, persecució i marginació. Aquesta nova situació ha desvetllat un interès enorme a Occitània i a París, més enllà lògicament de l'Aran, on els ponents de la llei lingüística van fer diverses presentacions de manera conjunta, còmplice i més consensuada en la seva defensa plural.

Però això és massa per a Espanya. La poderosíssima llengua espanyola, oficial en vint estats d'Europa, Amèrica i Àfrica, primera llengua per a més de 400 milions de persones i un dels idiomes de circulació universal més gran i en fase evident d'expansió internacional, no pot tolerar que un idioma que, en el territori espanyol, parlen només quatre mil ciutadans, tingui un ús preferent a l'Aran. El govern espanyol d'esquerres, com abans ja ho havia intentat l'oposició espanyola de dretes al nostre país, hi ha presentat un recurs d'inconstitucionalitat. Espanya diu al Conselh Generau d'Aran i a la Generalitat que, a l'Aran, l'aranès no pot ser preferent al català i al castellà. I ho diuen els mateixos que en els territoris de llengua castellana hi imposen, ras i curt, l'exclusivitat total de la seva llengua. El castellà i prou, amb una violència legal extraordinària. No estan, doncs, per orgues...

La llengua dels trobadors i del Nobel de literatura per a F. Mistral, l'any 1904, fa por. L'elefant espanyol persegueix la formigueta aranesa, la qual intenta respirar amb dignitat a la vitrina de la seva terra. No és estrany que, amb aquesta al·lèrgia a la diversitat, en què la pluralitat sempre ha estat vista com una nosa i no pas com una riquesa, Espanya encapçali, junt amb Grècia, els països europeus amb més ciutadans monolingües. Coherents amb això, és patètic veure els presidents espanyols, acompanyats d'intèrpret, que els diuen “sí” cada vegada que un mandatari estranger els diu “oui” o “yes”. Això és Espanya...