Hem estat pitjor
Els moralistes de tots els temps s'han queixat sempre de la profunda decadència moral dels dies en què els va tocar viure. No ho feien, ens recorda Johan Huizinga, consultant estadístiques comparatives que no existien sinó en la creença que la major part dels seus contemporanis eren dolents. Huizinga fou un historiador holandès, detingut l'any 1942 quan els nazis havien envaït i controlat les institucions acadèmiques dels Països Baixos, que havia reflexionat a bastament sobre el comportament de les societats europees des del segle XV. Ortega era un gran admirador de la seva obra. Ens passa avui el que ha passat sempre. Estem convençuts que no hi ha nivell en els governants, que abans hi havia personatges públics amb més talla humana i cultural, que hi havia un vell ordre, eficaç i racional, per arreglar els problemes del moment sense caure en la desesperació ni l'autoodi. Penso que aquest plantejament és defectuós. Només cal repassar ràpidament els trets fonamentals de la història del segle passat per veure que la situació d'avui no és pitjor que la que van viure els que ens han precedit.
El segle XX començà amb l'esperança en una humanitat que caminava cap a la seva maduresa havent assolit fites ambicioses de civilització. I, de sobte, en quaranta anys, es lliuraren dues guerres mundials, la Guerra Civil espanyola, una guerra freda que partia Europa en dos i amb l'amenaça de convertir-se en una catàstrofe universal, dos sistemes totalitaris que semblaven ofegar les febles democràcies que sobrevivien sota el paraigües militar i polític dels Estats Units, molta sang vessada inútilment, muntanyes de cadàvers i els testimonis tenebrosos d'Auschwitz i dels Gulag.
No és cert que els temps passats fossin millors pel que fa a Europa i al conjunt del món. Avui hi ha més llibertats a més països, cada dia hi ha més gent que es dutxa i que té accés al coneixement, es produeix més menjar i tots els governants han de retre comptes amb més o menys transparència. No és una visió optimista perquè sóc del tot conscient que hi ha milions de persones que es moren de gana, les guerres no han desaparegut i els estralls comesos pel capitalisme sense control ens han portat a la crisi econòmica i social que vivim i que afecta bona part de la humanitat.
Però les societats occidentals tenen l'oportunitat d'enfortir-se d'aquesta crisi que sembla haver arribat al moll de l'os de tants milions de persones i de nacions. Encara que només sigui de passada penso que val la pena remarcar la sang freda, racionalitat i sentit comú amb què el govern i les institucions noruegues han fet front a la tragèdia perpetrada per un jove de 32 anys, noruec, ros i amb ulls blaus, que va assassinar una setantena dels seus compatriotes advertint del perill que l'islam conquerís Europa i que el marxisme controlés les vides dels noruecs.
Europa ha estat durant segles la incubadora d'idees que han portat a dominar en benefici propi pobles llunyans, guerres per raó d'estat, de religió, de domini territorial sobre el nostre i altres continents. Europa ha estat el bressol del nazisme i del comunisme com a sistemes de govern que s'han exportat a molts altres indrets. Tot això és cert. Però també és veritat que avui Europa és un espai on la convivència és possible i on, per primera vegada, des de la frontera polonesa amb Ucraïna i Rússia fins a Lisboa, Sicília, Malta i els països bàltics, és possible moure's amb la seguretat que no es trepitja un territori hostil o estrany. Europa és això també, malgrat la crisi, malgrat la poca seguretat dels líders polítics, malgrat les revoltes que posen en relleu les febleses d'un sistema que necessita una forta reparació amb una estada a les drassanes de Brussel·les, Estrasburg, Frankfurt o d'allà on sigui.
Un exemple de les idees de pau i convivència, formulades i executades pels fundadors de la nova Europa fa més de seixanta anys, és que tothom truca a les portes de la Unió Europea. Les revoltes que han fet caure les dictadures a Tunísia i Egipte, la lluita per desfer-se del coronel Gaddafi a Líbia, tot el que passa al món àrab i musulmà, incloent-hi les matances a Síria d'aquests dies, tot aquest moviment respon a les idees europees i nord-americanes sobre la llibertat i el progrés.
Les angoixes del president Obama són ben certes i reals fins al punt que la seva reelecció pot estar en perill perquè les retallades d'última hora no convencen ni els seus votants ni molt menys els republicans que estan fent una campanya sense escrúpols per tal de fer-lo fora de la Casa Blanca l'any vinent. Però els problemes d'Obama no són pitjors que els de F.D. Roosevelt aquell dia d'infàmia de desembre de 1941 quan Japó bombardejà Pearl Harbour o bé quan Richard Nixon plegava de president per haver mentit o quan George W. Bush enviava a una guerra injusta a l'Iraq milers de soldats americans. Cal recordar a Europa el desengany de 1956, amb les crisis de Suez i Hongria, o la del 1968 amb l'entrada dels tancs soviètics a Praga o la fugida massiva d'europeus de l'est quan el mur de Berlín trontollava i Gorbatxov feia explotar la Unió Soviètica com si fos un castell de cartes?
Penso que Europa se'n sortirà si sap administrar amb saviesa els seus actius humans, si evita els errors del passat, si renova la seva confiança en la política que voldrà dir que els polítics no hauran de viure de la política sinó servir a la política. Si tots plegats recuperem el coratge per superar les adversitats amb sentit comú i amb responsabilitat.
