Tot mirant Intereconomía
Si volem saber què passa en les relacions Catalunya-Espanya, només ens cal mirar Intereconomía. És un exercici quasi obligatori per a tot català, fer-hi un cop d'ull. Em cenyiré al programa de dimarts passat d'El gato al agua. El convidat era Alberto Rivera, per això la sessió prometia ser interessant. Ho va ser: Rivera va acabar defensant la senyera, la cultura catalana i la nostra llengua.
Com s'havien embolicat en temes causants d'aital miracle? Doncs per una qüestió aparentment esportiva! Tot l'elogi desenfrenat que es produí sobre la llengua espanyola, seguit de la nación i d'altres interessants conceptes patris derivà del gran tema esportiu del dia: la bandera asturiana i la selecció espanyola.
Vostès, vull dir les persones que no miraven el xou aquest vespre d'estiu, potser pensaran que vam aprendre un munt d'història sobre l'antic regne d'Astúries i els seus símbols. S'erraran de mig a mig: ens en vàrem quedar amb les ganes. Als comentaristes no els havia colpit gens l'anècdota, que de seguida van tenir solucionada amb un “En Asturias no hay separatismo”, “¡Si Asturias fue el núcleo de donde ha salido toda España!”. “¡Si en Asturias empezó la Reconquista!” Saben què els va exaltar de cop i volta? La passejada d'en Puyol i en Xavi amb la senyera onejant, ara fa un any.
“¡Y era la bandera independentista!”, van exclamar a l'uníson I, és clar, d'aquí a esmentar les pàtries, les nacions, les cultures, les llengües, va ser cosa d'uns segons. Abans, però, una mena de sentència inapel·lable va concloure:“El único símbolo representante de España es la bandera nacional”.
I sense enllaç lògic, ni respiració, van iniciar-se un seguit d'exclamacions com aquestes:
“¡España fue un gran imperio!” “¡España tiene una lengua hablada por 500 millones de personas!”. “El español es la lengua más importante del mundo junto con el inglés”. “¡Vaya! Sólo ésas son las lenguas del mundo”.
Va ser en aquest moment quan un dels missatges que il·lustraven la tertúlia va resumir la qüestió: “¡Viva España, una, grande y libre!” [sic].
Va ser també en aquest moment quan aparegué un Rivera inèdit. Amb claredat i fermesa, va rebutjar aquesta España per manifestar que tots els símbols, llengües i cultures de l'estat són “constitucionales”, per tant, formen part del territori d'Espanya. No. No vull fer un elogi fàcil d'un polític que sempre ens introdueix conflictes lingüístics. Senzillament, un tarannà a la catalana com el que aconduïa les seves intervencions es desmarca tant i tant de les opinions de la caverna que brillava per la pulcritud de tracte i per la pulcritud argumental.
Em poden retreure el meu mal gust de mirar aquesta mena de programes. Hi tenen tot el dret. Però, veient-los, t'adones de les opinions que recorren el món madrileny. T'imagines què circula per les televisions locals espanyoles, sobretot a la magnífica Telemadrid. A les tertúlies dels bars i casinos que han fornit a déu dóna, paradigmes impagables a la millor literatura castellana. Endevines que, darrere opinions més ponderades, s'hi amaga aquest sediment, tan vell com el concepte d'una Espanya imperial.
Les hauríem de veure, aquestes emissions, per entendre les actuacions dels polítics. Per entendre un Zapatero que inicia el primer mandat parlant d'un estat federal amb un pletòric Maragall i es fa enrere tot seguit. Si en som conscients ho tindrem cada cop més clar. Sabrem que només tenim un remei: fugir d'Espanya.
