Tiquis-miquis

Ja sé que de les campanes de Sant Mori se n'ha parlat força, però no em puc estar també de fer-me en veu alta tres preguntes que se m'acudeixen ara mateix. La primera és quina mena de societat hem fet entre tots que només parlem de drets, tots tenim una pila de drets i poques obligacions, el dret a fer la nostra i poques vegades l'obligació, que hauria de ser una responsabilitat gustosa, de compartir amb el poble on arribes, per uns dies o per quedar-t'hi, la cultura, els costums, la llengua, els anhels... i les campanes. Fa anys vaig anar a Venècia: quina delícia passejar-se pels ponts i els trasteveres i anar veient cent campaniles i sentint cent sons diferents! No és pas que les campanes no molestessin els venecians ni els passavolants com jo: és que ens emocionaven! Però ja es veu que Venècia no és Sant Mori... La segona pregunta és sobre el propietari del castell de Sant Mori, convertit en un establiment de turisme rural, que ha arribat fins al TSJC per fer callar de nit les campanes que dringaven des de feia un segle i mig. El litigi amb l'Ajuntament ve del 2000: onze anys de mal rotllo! Ja són ganes! Quina simpatia! Quants amics que deu haver fet! Com es pot viure amb el cor tranquil en un poble petit com un puny, tenint tothom en contra? Li podrien dedicar un carrer! Carrer de tal, benefactor cultural, amant de les campanes [sic]. I l'ultima pregunta: si les campanes molesten tant els clients, com és que al propietari no se li ha acudit de posar dobles o triples vidres a les finestres? No és tan car!

Jo vaig estar uns anys interna a la plaça de la Catedral de Girona, i teníem, com si diguéssim, la Beneta a sobre el cap. Allò sí que era una campana! De dia i de nit, els sons travessaven els vidres primets i els escoltàvem amb respecte. Érem joves, però intuíem allò que els nouvinguts de Sant Mori, que a més deuen ser molt tiquis-miquis, no han entès: abans que nosaltres els havia sentit molta gent que ja no hi era, i el so era com un fil que ens hi unia, ens arrelava a la ciutat i al temps i ens donava una vaga i infantil idea d'eternitat.