Provisionalitat crònica
Amb l'anunci d'eleccions generals als socialistes catalans no els quedava més remei que fer ballar la data del seu congrés, tocat de ple per la futura campanya electoral. La moguda de l'agenda no era gens agraïda i la decisió menys dolenta aconsellava ajornar-lo, tot i que els torrons nadalencs tampoc no deixaven gaires dates a la recambra. Finalment, a mig desembre es reunirà l'assemblea socialista, certificant que la provisionalitat de la seva direcció quasi s'ha convertit en definitiva.
Costa entendre que els socialistes catalans puguin estar tretze mesos amb una direcció interina, després de la desfeta autonòmica i amb l'afegitó de la caiguda municipal d'aquest darrer maig. Quan José Montilla anunciava que no prendria l'acta de parlamentari i que deixaria la direcció del partit, el novembre de l'any passat, el PSC entrava en un procés congressual governat per una direcció provisional. Tot era complicat, quan el desconcert senyorejava dins la militància, que no trobava ni líders ni portaveus, assumint la manca de referents i vivint, més malament que bé, l'orfandat d'una derrota mal llegida. Fou patètic veure els referents municipals quasi amagant les sigles del partit i afrontant el repte de les eleccions locals sense el suport d'una direcció nacional desapareguda en combat. La segona rebolcada, la municipal, fou històrica.
Sembla que el PSC hagi entrat en crisi permanent, quan les diferents famílies socialistes venten les diferències als mitjans de comunicació, pendents d'un congrés que arriba massa tard i d'un calendari que juga a la contra. Per més dificultat, ara haurà d'afrontar unes eleccions generals on tot sembla indicar que no podran fer un paper gaire galdós. Després, amb una previsible tercera desfeta a l'esquena, el congrés serà molt més feixuc, quan tretze mesos amb tot en contra creen una dinàmica de crisi permanent.
Sens dubte, Montilla i el seu equip, si és que existeix, han fet un mal servei al partit, allargant una agonia gens beneficiosa. Ara, no queda més remei que ballar segons el so que toquen altres. Només un 20-N miraculós podria evitar que el congrés de desembre acabés a ganivetades entre els que encara conservin un bri de força. Després, caldrà parlar de la difícil supervivència o de la refundació. Temps al temps.
