Vacances al camp de l'ombra

Ara fa just un mes, el càncer es va endur en Miquel Pairolí. Vaig parlar amb ell en dues ocasions. Una per telèfon i l'altra cara a cara. Vaig gosar trucar-li per saber si havia rebut un llibre que li vaig enviar. M'havien arribat veus que tenia ganes de llegir una novel·la que m'acabaven de publicar. Em vaig sentir molt afalagat i em van faltar mans per buscar l'adreça de casa seva a Quart i fer-li'n arribar un exemplar signat. Com que sóc mesell, no en vaig tenir prou i li vaig trucar per assegurar-me'n. L'havia rebuda. Dies més tard, al Pati dels Tarongers ens vam saludar en motiu d'una foto de grup que reunia escriptors i articulistes d'aquest diari i que es va publicar en l'especial de Sant Jordi. Vam parlar de la novel.la i de poca cosa més perquè el fotògraf ens reclamava per ventar-nos el retrat. Quan vaig saber que havia mort em vaig llegir totes les cròniques, articles, perfils, glosses i comentaris no només sobre la seva persona sinó també sobre la seva feina d'articulista i novel·lista. Em va quedar molt clar que havia de fer el que demana el títol d'un d'aquests articles: “Llegiu-lo!”, deia. I així ho he fet. A les lleixes de la llibreria de casa hi tenia un llibre seu. Hi vaig descobrir, gairebé com per art de màgia, El camp de l'ombra, un exemplar de la primera edició, març del 1995 de la novel·la amb què va debutar en la ficció, ell que tenia aquesta habilitat planiana d'observar i descriure amb precisió la realitat que l'envoltava. Ell que tinc entès que era fill d'una petita família de pagès se m'ha fet molt present en la figura d'un dels dos personatges centrals d'aquest novel·la, l'hereu de Mas Isern. En Joan Isern, pagès, solter, amb estudis, amant dels llibres i de l'escriptura fa un dietari com els que magistralment escrivia en Miquel Pairolí. Hi escriu reflexions, confessions, però sobretot disseca de viu en viu cada plec de la vida que li ha tocat viure amb resignació però sense privar-se de res, això sí, amb una pàtina de responsabilitat adquirida amb els anys que tot ho cobreix. No el coneixia, en Miquel Pairolí, però ara que he descobert en Joan Isern goso dir que ja el conec una mica més i amb el seu permís, els convido a passar les vacances al camp de l'ombra.