Estem salvats?

Torno de vacances i, com sempre, després d'unes quantes rentadores, m'assec al davant de la tele per veure què passa al món. El tractament d'un esdeveniment em crida l'atenció: la trobada mundial de joves catòlics. I vagi per endavant que no hi ha cap mena de ganes de menystenir l'energia dels joves que veuen en l'espiritualitat una manera efectiva de transformar allò que consideren injust i indigne. Però el que veia em provoca moltes contradiccions.

Vaig voler imaginar com haurien parlat de la trobada els mateixos mitjans si en lloc de ser joves catòlics fossin joves de religió musulmana. Tretze mil d'aquests joves, dies abans de l'arribada de l'imam, concentrats al centre de València per resar en direcció a la Meca; Barcelona organitzant paelles gegants per rebre'ls de camí cap a Madrid. Nois i noies del Pakistan, els Emirats Àrabs, el Líban, Qatar, França, Alemanya, l'Iran, Kenya, Egipte… joves amb vel dient coses com que Al·là els guiava, i adoraven les paraules del líder. Jovenetes que es queixaven de l'organització perquè les havien posat a la mateixa residència que els nois. O la coincidència d'un pamflet oficial de la confessió en qüestió on el redactor en cap d'aquell full digués coses com que “quan es banalitza el sexe, es dissocia de la procreació i es desvincula del matrimoni, deixa de tenir sentit la consideració de la violació com a delicte penal”.

Aquests dies les televisions n'han fet cròniques comentant amb complicitat l'abillament de les noies cobertes amb mantellines, i dels nois amb banderes vaticanes a les mans. Jo –com la majoria– he votat viure en un estat laic que respecta la fe de tothom en l'àmbit privat. I el tractament de la trobada, com moltes de les reflexions que se n'han derivat, no ha estat a l'altura d'aquesta voluntat democràtica.