Canelons prop de Santa Maria
M'ho havia recomanat una amiga i era qüestió de fer-hi els honors. Els millors canelons que ella havia menjat eren en un restaurant romà, a la plaça de davant l'església de Santa Maria. Posats a Roma, calia provar els excel·lents canelons. Quin error!, davant Santa Maria; quan qui coneix Roma sap que a la ciutat hi ha, pel cap baix, una cinquantena d'esglésies sota aquesta advocació, edificis que quasi tots ells tenen una plaça al davant. Santa Maria... Maggiore, sopra Minerva, in Trastevere, degli Angeli, del Popolo, Cosmedin, della Vittoria... una densa llista, amb plaça inclosa on, per més senyes, en totes hi ha un restaurant o una trattoria. El pelegrinatge a la recerca dels canelons seria de llarg recorregut.
Tenia per davant cinc dies de canelons, si calia en sessió de migdia i vespre: el repte era suggestiu. I per començar bé ho havia de fer per Santa Maria Maggiore, que no en va és una de les basíliques majors i, com no, tenia una plaça i el corresponent restaurant. Doncs, no; els canelons d'aquell indret eren prescindibles. Caldrien més provatures, però aleshores vaig caure en un afegitó de la recomanació; el caneló era gran, molt gran, de tal manera que la ració la formava només una unitat. Podia eliminar els llocs on donaven la clàssica ració de tres canelons. “Quants canelons donen, vostès, per ració? Tres? Doncs, no em cal”, “Si vull mitja ració? No, no, és que no és exactament això”. A la recerca del saborós caneló em vingué a la memòria que la meva amiga m'havia dit que el restaurant es trobava a l'esquerra de la porta de l'església, tot sortint. Fou una troballa descobrir l'establiment a l'esquerra de la sortida de Santa Maria in Trastevere i la boca se'm féu aigua, quan la sort jugà la darrera giragonsa: a la carta d'aquell restaurant no hi havia canelons. Encara, a la mateixa plaça, el restaurant Sabatini em donà la satisfacció de fer el millor àpat dels cinc dies de passió romana.
Al Trastevere vaig tenir una bona xerrada amb un italià que m'expressava el baix nivell d'autoestima a què havien arribat els seus compatriotes, gràcies al mal govern de Silvio Berlusconi. Segons ell, Il Cavaliere havia portat el país al límit del despropòsit i la societat italiana es sentia enganyada i desactivada; encara, pel meu contertulià, el més positiu era que el cicle entrava a la recta final i el canvi de govern estava cantat. D'altra banda, altres converses em parlaven d'una Roma bruta i deixada de la mà de Déu, on calia posar fi al govern local del neofeixista Gianni Alemanno. Els romans es miren amb enveja els canvis d'alcaldes que a finals de juny han portat als governs municipals el milanès Giuliano Pisapia, el napolità Luigi de Magistris o el sard Massimo Fantola, i esperen que l'onada aviat arribi a Roma. Per als romans, potser per tots els italians, el Poble de la Llibertat, fet a la mida de Berlusconi i lliurat als capritxos del fundador, ha cobert amb escreix el cicle, que ara tanca evidenciant el baix nivell intel·lectual i ètic dels seus dirigents. En la travessa del desert, el centreesquerra clàssic potser no haurà après gaire res, però ha tingut la virtut de trobar un estol de nous líders, procedents de partits minoritaris adherits a la coalició, que poden donar un tomb a l'estat d'ànim de la ciutadania. El futur és expectant.
De tornada al meu poble, una jove italiana m'ha parlat d'un restaurant a l'illa Tiberina, on es menja com els àngels. Quan torni a Roma hi aniré; per sort l'illa és petita i només hi ha un restaurant. Aleshores, crec que Berlusconi i Alemanno ja estaran jubilats.
