Memòria

Quan ja estem a punt d'enfilar l'última part de les vacances estivals pagades –hi ha milers de catalans que les tenen perpètues però sense cobrar–, la gran preocupació de molts és saber quan acabarà aquesta travessia del desert. A mi no m'agrada fer pronòstics, però ja a l'inici d'aquesta etapa negra vaig dir, a qui em volgués escoltar, que no creia que ens en sortíssim fins ben bé l'any 2014.

La crisi d'ara és tan greu com la que va patir el món industrialitzat a partir del 1973, i tothom la va passar. No m'atreveixo a escriure “superar”. Ara, els àugurs més lúgubres avisen que el món posterior a la crisi no serà com el que coneixíem, que res no tornarà a ser com abans. D'acord, però ells ho diuen com si les coses haguessin d'anar pitjor. I això encara s'ha de demostrar. Per exemple: donen per fet que haver de pagar –o copagar– alguns serveis és un retrocés, quan jo crec que si el procés es fa bé i no es castiga la gent sense recursos pot contribuir a fer-los més racionals. El pitjor enemic d'un servei públic és la barra lliure.

Una cosa diferent és si n'aprendrem, de la débacle. Voldria pensar que sí, però és que a la història de l'economia tenim episodis tant o més desastrosos que l'actual. ¿Durant quant de temps podrem estar tranquils abans que no aparegui un altre ensurt? El gran economista John Kenneth Galbraith opinava que la memòria dels grans desastres financers i especulatius acostuma a caducar als 40 anys com a màxim. Així que ja ho saben: apuntin-s'ho al seu calendari perquè no els agafi desprevinguts.