El dia més feliç de la nostra vida

Cesc Fàbregas ho ha dit molt clar: dilluns passat va ser el dia més feliç de la seva vida. Demà farà una setmana que Cesc és oficialment blaugrana, també farà una setmana, doncs, que el dia més feliç de la seva vida ha passat. Tard o d'hora, viure acaba essent dur, però ho deu ser encara una mica més si vius sabent que dia que passa, dia que vas apartant-te del dia que has estat més feliç a la vida. Tradicionalment, la gent deia que el dia més feliç de la seva vida era quan es casava o quan aconseguia el vistiplau de la dona o de l'home que estimava. D'ençà que ha arribat l'esport, la cosa s'ha complicat. No ho dic especialment per Cesc, però la veritat és que s'ha anat complicant tant, que n'hi ha que viuen el dia més feliç de la seva vida tres o quatre cops per temporada. Costa molt més, en canvi, trobar gent que, en comptes de concentrar la seva felicitat en un dia, digui senzillament que és feliç. En general, avui, quan sentim que algú diu que és feliç, la majoria tenim tendència a no creure'ns-el o a pensar que és un infeliç de primera. Si qui ho diu és una persona gran, l'excusem perquè tenim el convenciment que la seva idea de la felicitat no va gaire més enllà de voler que la seva maquinària respongui. (I ara no malpensin, que estic pensant en les cames, els braços i el cap.) Però si és algú que no passa dels vuitanta anys, no hi ha ningú que se'l cregui. “Tu, feliç? Deu ser que et conformes amb molt poc”, tenim ganes de dir-li. I és que vivim convençuts que hi ha molts més motius per ser infeliç que no per ser feliç. Qui juga al Barça, és jove i té salut i diners, li falta, per exemple, una lliga o una copa. I, si com va passant ara amb el Barça, ho va guanyant quasi tot, tranquils, que l'any vinent hi tornem i que, si vas ser un dia feliç, ara només hi aspires.