Mou

Estic desolat per l'agressió que vas patir al final del partit de dimecres, molt apreciat Mourinho. Quina violència la de Tito Vilanova, segon entrenador del Barça, provant de maltractar el teu dit màgic (si fossis argentí en diríem el dedo de Dios), amb aquell ull seu, aquell ullot malintencionat i trinxeraire! Realment, amic incomprès, recordo poques víctimes com tu. Et fan perdre els partits amb injustícies arbitrals, malgrat la pulcritud de joc dels teus, i després això...

Vas arribar al Real Madrid desitjant fer època, i per Tutatis que ho has aconseguit. La marca que estàs deixant, farcida d'heroïcitat, de generositat i de grandesa, serà difícil d'igualar mai més en la història del club blanc. Mai no hauràs generat tanta unitat, tant de consens, tant de clamor entre els madridistes. Que els resultats no acompanyin és una petita anècdota davant la immensitat del que estàs fabricant. Un club que havia quedat orfe de personalitat i de cohesió, finalment farà pinya i gràcies a tu, s'alçarà amb un sol clam.

Que aquest clam acabi sent de rebuig cap a la teva egrègia figura, José Mourinho, tampoc no és rellevant. Les revolucions sempre devoren els seus fills. Però la cura d'humilitat, quasi diria humiliació, que has imposat als merengues, és d'una genialitat incomparable. La dutxa de fracassos, començant pel fracàs de la política de talonari, els farà créixer com mai ho havien fet. Tot gràcies a tu, noble incomprès, que tot ho dónes i només en treus que et fiquin un ull al dit.